Iron Maiden exhibeix vitalitat al Rock Fest Barcelona

Mentre en la primera divisió del rock predominen, ara més que mai, els repertoris de grans èxits que van sobre segur, un grup estrella de heavy metal, Iron Maiden, segueix creient en el valor de les seves noves obres. En el seu últim disc, The book of souls, va confiar en bona part la banda britànica per arrasar al parc de Can Zam, ahir a la nit en la segona jornada del Rock Fest Barcelona.

Iron Maiden és un dels caps de cartell més clars del circuit metàl·lic, un habitual dels nostres escenaris des de fa més de 30 anys que ha establert vincles forts amb el seu públic. Fans de totes les edats, cosa que és norma aquests dies a Can Zam, on es veu pares amb fills adolescents o pàrvuls corejant les mateixes tornades, fet que molt rarament es pot donar en altres festivals barcelonins.

LA IMMORTALITAT / Tots ells van secundar un programa que, en la segona jornada, va integrar el thrash metal amb pedigrí d'Overkill i els himnes populars de Barón Rojo, amb els germans De Castro al capdavant (i ja sense rastre de Sherpa i Hermes Calabria després de la seva reunió de baix perfil). Aperitius que van conduir a l'entrada en escena d'Iron Maiden amb If the eternity should fall, la cançó proa de The book of souls, un disc doble amb moments més inspirats que altres obres recents.

Posada en escena amb al·lusions precolombines, maies en particular, amb una piràmide semblant a la mexicana de Chichén Itzá en el teló de fons. The book of souls parla de la immortalitat i la pervivència de l'ànima, sempre uns missatges tan quotidians que Bruce Dickinson va escenificar irrompent com un bruixot, entre flames i pocions fumejants. Ritu selvàtic del qual van sortir els seus cinc col·legues de banda corrent, sobretot el voluntariós baixista Steve Harris, com sempre cantant ostentosament les cançons per a si mateix (i per als seus fans).

Després d'una altra de nova, Speed of light, Dickinson va celebrar trobar-se davant una multitud, «20.000 persones» (o algunes més, a falta de xifres definitives). «Molts no havíeu nascut quan vam compondre aquesta cançó», va apuntar abans d'abordar Children of the damned, de l'àlbum The number of the beast, de 1982. Amb la seva introducció acústica a càrrec d'Adrian Smith, que es va passar després a l'elèctrica afegint-se a l'ofensiu trident que configura al costat de Dave Murray i Janick Gers.

Notícies relacionades

La facturació de la música en directe es quadruplica en 10 anys

‘Alpha’, de Julia Ducournau, inaugurarà el Festival de Sitges

La veu de Dickinson, que l'any passat va patir un càncer de llengua, es va mostrar en condicions. I el nou material va seguir apareixent amb Tears of a clown, inspirada en el des­aparegut Robin Williams, i la tortuosa The red and the black (tretze minuts). A The trooper, dels 80, que va causar furor, Dickinson va onejar una bandera britànica, i a Powerslave va lluir una màscara de lluita lliure mexicana.

Més material nou amb Death or glory i The book of souls, i fins aquí. El grup no va ser aquesta vegada tan radical com el 2006 al Sant Jordi i va reservar una bona tanda de clàssics per al tram final. Hallowed be thy name, amb Dickinson posant-se una soga al coll, un Fear of the dark udolat per Can Zami Iron Maiden amb la mascota Eddie sortint d'ultratomba, abans de recalar a The number of the beast i la nostàlgica Wasted years. Anys perduts, o no tant.