Roger Sempere Roig: "A vegades la mare ens demanava idees per als articles"

Quan es compleixen 25 anys de la prematura mort de l'enyorada escriptora i periodista Montserrat Roig, el seu fill gran accedeix a tornar als carrers del barri barceloní de la Dreta de l'Eixample on va transcórrer la seva infància per esbossar un retrat domèstic de la seva mare.

-En l'emocionant homenatge que l'Associació de Dones Periodistes va fer a la seva mare el dia 13 no hi cabia ni una agulla. Montserrat Roig té força perquè el seu pensament és actual i necessari. El món no ha canviat tant: hi ha guerres, violència contra les dones, no hi ha paritat... Crec que ara treballaria sobretot en el tema dels refugiats.

-Vostè no va fer bandera de ser el seu fill. No, i si ara ho faig és perquè s'ho mereix, perquè no hi és i perquè contribuir al seu record és una cosa que puc fer per ella.

-És llicenciat en Físiques i professor de Matemàtiques. S'assembla poc a la seva mare. No m'hi assemblo gaire, no. Recordo que un dia em va preguntar: «¿Com pots estudiar una cosa tan àrida?». I jo li vaig respondre: «A mi les mates em poden emocionar igual que una poesia. Són senzilles, elegants i tenen bellesa». Però ella no ho entenia.

-¿En què diria que s'assemblaven? En la ironia; a tots dos ens agradava provocar. Tot i ser un gran lector un dia li vaig preguntar: «¿Vols dir que llegir serveix per a alguna cosa? Total, acabarem tots a la cua de l'atur...».

-¿I ella què li va contestar? «Probablement, però si portes un llibre a la mà la cua se't farà més curta».

-¡Genial! Però créixer amb una personalitat tan aclaparadora no és fàcil. No, però aprens a discutir de tot. Ella mai imposava res.

-Tenia un ritme de treball brutal: 40 llibres en 45 anys, més els articles diaris. Es tancava a escriure cada matí, set dies a la setmana, fos hivern o estiu. El meu germà petit [Jordi] i jo estàvem ben entrenats i ens en anàvem a jugar amb la meva àvia. El cap de setmana comentàvem les notícies a l'hora d'esmorzar i a vegades ens demanava idees o titulars per als seus articles [entre 1985 i 1988 va escriure la sèrie diària Melindros a EL PERIÓDICO].

-¿La doble dedicació a la seva vocació literària i a la maternitat li creava conflictes? Sí, se sentia una mica culpable i al mateix temps es rebel·lava contra aquest sentiment. Un home amb una feina d'aquesta mena no sent culpabilitat per no estar a casa, en canvi una dona se sent culpable per no arribar a tot. És molt injust.

-¿A vostè l'afectaven les seves absències? He tingut sort, tenia una tribu familiar molt àmplia i molta afinitat amb els avis. Quan jo tenia 3 anys ella se'n va anar de lectora a Bristol i em vaig quedar amb l'àvia, i quan en tenia14 va marxar a un curs a Glasgow. Aquella vegada no em va agradar, però després anàvem de vacances tres mesos.

Notícies relacionades

Lliçons estètiques

Patricia Evangelista , periodista: "Duterte no va mentir: va dir que mataria els seus ciutadans i ho va fer"

-L'àvia Albina Francitorra va ser el puntal. Era una dona molt avançada. Abans de casar-se escrivia i participava en debats polítics sobre catalanisme i dones. Va tenir 7 fills i amb 60 anys va estudiar Filologia. Tenien converses molt profundes amb la meva mare i va ser una gran influència.

-Montserrat Roig tenia 45 anys quan va morir i vostè 21. ¿Quina imatge en té gravada? N'hi ha una que m'emociona molt. Era l'estiu de 1991 i estàvem amb la meva tia Glòria a Menorca. Elles dues eren molt còmplices i pallasses. Un dia vam anar tots junts a la platja. El cotxe anava ple a vessar amb para-sols, gorres, tovalloles... i el desembarcament va ser molt còmic. Llavors ja sabíem que la seva malaltia no pintava bé, però va ser un dia molt divertit. Ella era així.