Nazario i la Barcelona de gresques, sexe i drogues

«Sóc un supervivent. Va ser caminar per un camp minat i si tens sort, segueixes endavant. La sida, suïcidis, sobredosis, càncer... molts amics s’han quedat amb 40, 50 anys. I jo estic encantat d’haver arribat als meus 72 i amb els meus nòvios», afirmava ahir un vital Nazario recordant aquella Barcelona dels 70, llibertària i llibertina, canalla i contracultural, la que va disfrutar entre gresques plenes de sexe, drogues, alcohol i travestisme amb el seu malaguanyat amic Ocaña. La que Rambles enllà –del carrer Hospital fins al Paral·lel, amb «carrerons i bars d’una sordidesa espessa i turbulenta»–, feia un «tuf de putes, ènemes, macarres, delinqüents, mariners, travestis, maricons genetians i absenta». És la ciutat que evoca en les seves memòries, La vida cotidiana del dibujante underground (Anagrama).

Una Barcelona cosmopolita on va arribar en tren des de Sevilla, amb la carpeta de dibuixos sota el braç i la guitarra («la vaig vendre al Sisa i no l’he tornat a tocar»), buscant viure la seva homosexualitat sense traves i editorials on publicar els còmics, explícitament gais. Sempre provocador i transgressor, va crear Anarcoma, el cèlebre detectiu transsexual, i obres com La Piraña Divina, San Reprimonio i Alí Babá y los 40 maricones. Va ser l’època del fanzín underground El Rrollo enmascarado, de la comuna del carrer Comerç amb col·legues i amics com Mariscal, Miquel Barceló, Montesol, Pepichek, Onliyú i Ocaña, de Canet Rock, els inicis d’El Víbora...

Aquella «gresca», lamenta «sense nostàlgia», va desaparèixer «amb els Jocs Olímpics, el Barcelona posa’t guapa i el mobbing, la sida i les batudes als bars amb l’excusa de les drogues. Amb Ocaña mort (el seu vestit de Carnaval amb bengales va cremar amb ell el 1983) vam deixar d’anar al Cafè de l’Òpera i vam abandonar les mogudes a les Rambles». I el turisme, afegeix, va ser «el corró definitiu». «El turisme fa fàstic, aquí i al centre de Sevilla i de qualsevol ciutat. És com el cavall d’Atila, arrasa, devasta i contamina».

Nazario recorda que la policia el va detenir el 1978 amb Ocaña per «mariconejar» al Cafè de l’Òpera. «Va ser insòlit que intel·lectuals, travestis i homosexuals protestessin tirant cadires a la policia i després, davant la caserna, amb pintades i cridant ¡Llibertat Ocaña i Nazario! Mai havia passat, com les primeres manis de maricons».

La Gauche Divine

No es va fer amb la intel·lectualitat de la Gauche Divine, que vivia a la part alta de la ciutat. «No vaig anar a Bocaccio, i del de Madrid me’n van treure, ni vaig conèixer Gil de Biedma, només de reüll Colita i Terenci [Moix], encara que podíem haver connectat per edat, jo tenia 30 anys, i mentalitat, jo era progre, d’esquerres i una rata de filmoteca i biblioteca».

Notícies relacionades

La finestra indiscreta de Nazario

La Granja Vendrell reneix aliena a les modes

És «radical», diu. «Quan deixo una cosa no hi torno». Així va passar amb la pintura («quan amb la crisi van tancar les galeries on exposava») i el còmic. «No em ve de gust tornar a dibuixar», assenyala, tot i que passat l’estiu publicarà el guió de la tercera part d’Anarcoma.

Li queda molta memòria per explicar. «Tinc un patracol de mil pàgines en word», diu, que l’editor Jorge Herralde no descarta publicar. Per a elles queden les històries de les seves sortides de l’armari, el nòvio alemany a la mili, el nòvio guàrdia civil, la infància als salesians i el  «complex de culpa per ser homosexual». Però ja serà un altre llibre.