Andrés Calamaro: "L'obligació ètica del músic de rock és ofendre"

Allunyat d’aquelles etapes d’excés i hiperacció que el van fer incommensurable, Andrés Calamaro és, als 54 anys, un creador serè bolcat en la lectura, la melomania i l’alimentació saludable. El músic argentí visita avui el Palau de la Música de Barce-lona per presentar les cançons del seu últim disc, Romaphonic Sessions, gravat únicament amb la seva veu i el piano de Germán Wiedemer. Un treball nu, gairebé un assaig, en què Calamaro combina material propi amb versions de Gardel, Piazolla o

Calamaro contesta a les preguntes d’aquesta entrevista via correu electrònic. El músic declina cap altra forma de comunicació. Del qüestionari que li va ser enviat, només arriben en blanc les respostes de tres preguntes: una sobre el procés sobiranista català, una altra al voltant dels papers de Panamà i una tercera sobre la seva fervorosa passió per la tauromàquia.

–¿Per què només vol fer entrevistes per correu electrònic? ¿S’hi sent més còmode?

–Francament sí, més còmode i en el meu element. Una entrevista que serà impresa i llegida es mereix que m’assegui a respondre per escrit.

–Romaphonic Sessions és el tercer volum de la Colección Grabaciones Encontradas, que arriba 20 anys després del segon volum. ¿Per què ha acabat passant tant de temps entre un i l’altre?

–No sé com contestar, però ho puc intentar: una pausa exagerada, probablement a causa d’una paleta de motius vitals i transversals. He seguit gravant en diversos registres musicals: experimentals, domèstics, gravacions interminables... Ara m’adono que hauria d’haver insistit amb aquesta Col·lecció perquè revela la meva verdadera identitat musical múltiple. La part més gran de l’iceberg estava sota les metafòriques aigües del silenci.

–El disc neix del treball en comú amb Germán Wiedemer per preparar el repertori de la seva actuació prèvia al concert de Bob Dylan a Sant Sebastià. ¿Com va ser el procés creatiu d’aquest àlbum?

–No hi va haver gairebé procés creatiu. Ni tan sols és un assaig gravat: és una instància anterior als assajos que vam celebrar a Madrid per oferir aquell concert a Sant Sebastià. El procés va consistir a trobar-nos un parell de tardes en una oficina pròxima a uns estudis de gravació. I vam gravar sense enginyers, amb un sol micròfon.

–He posat a Google les paraules Calamaro Romaphonic i el primer que em surt és Calamaro Romaphonic descarregar disc. ¿Què li sembla?

–És el que hi ha. No m’agrada com estem ni tampoc cap on anem. La indiferència i el menyspreu per l’actor cultural és notable. Avui hi pinta més un cuiner o un funcionari que no pas un guitarrista o un torero. ¡Aturin el món, que vull baixar-ne!

–¿Què en pensa d’internet i de les xarxes socials?

–No he sigut mai esclau del telèfon i no ho seré ara. Espero que les pròximes generacions renunciïn a una existència sotmesa a una pantalla portàtil, que recuperin el costum de seure en un restaurant sense mirar el telèfon, de viatjar en el transport públic llegint un llibre o el diari.

–Fa unes quantes setmanes, vostè va escriure un article molt crític amb el que anomenava «la superioritat moral de l’esquerra dels papanates». ¿Quina és la seva posició política actual?

–Sóc independent. No em reconec en populismes reaccionaris ni en el Reich animalista ni en l’ecologia masoquista. En cap moviment impulsat per frases curtes llegides a internet ni pensat per al benefici d’aquells funcionaris que s’autoproclamen líders.

–¿Creu que el músic de rock té alguna responsabilitat social o política en les seves cançons?

–Sense exagerar. Un músic és un músic, la música és important sense necessitat d’adherir-hi un discurs ni caure en demagògies. Crec que l’obligació ètica del músic de rock és ofendre, irritar una mica. Ser una molèstia social útil.

–Té 54 anys. ¿Quant queda del Calamaro hiperactiu i excessiu de finals del segle XX?

–El meu últim període excessiu va ser fa relativament poc. L’any anterior a Bohemio (2013) va ser rabiosament productiu. En aquests moments estic transitant per un període auster i cultural. Vaig descobrir el matí i és un formidable horari per escoltar jazz, llegir novel·les franceses i comprar aliments bons al mercat. És la glòria beneïda.

–Ha parlat dels anys que va estar en contacte amb les drogues com «els inferns de l’experiència tòxica». ¿Què va tenir per a vostè de bo i de dolent el consum de drogues?

–L’infern pot ser un lloc encantador. Van ser sobredosis de llibertat i no vaig posar mai en perill la meva vida. Van ser càpsules de temps que em permetien un domini musical inusual, un desig permanent de gravar cent cançons per setmana.

–¿En quin moment vital està?

–Financerament sóc la Ventafocs a punt de convertir-me en la carbassa del brou. Horitzontalment encara sóc recomanable. Físicament estic fort. N’hi ha per reconèixer que em queden bales.

Notícies relacionades

Calamaro: "A saber si Rajoy es ratlla una miqueta"

Andrés Calamaro: "Seria un honor que Julio Iglesias cantés algun tema meu"

–L’última: ¿Messi o Maradona?

–El toro de Victorino indultat a Sevilla.