Radiohead: angoixa per a les masses

La possible contradicció de representar la quinta essència alternativa i actuar en un recinte multitudinari, abonat per als ‘grans èxits’, Radiohead la va resoldre amb dignitat. Un concert en dues etapes que el va mostrar compromès amb el seu present i orgullós d'aquest cançoner tan desitjat per la, diguem-ne, ‘generació Primavera’.

Notícies relacionades

Els gurus del Primavera

Escapada d’estiu a Món Sant Benet: natura, història i gastronomia en un entorn únic a Catalunya

El temari del recent ‘A moon shaped pool’ es va concentrar al principi, calmant els impulsos més lúdics. Les noves cançons no obren horitzons, però a través de la seqüència que va de ‘Burn the witch’ a ‘Ful stop’ la banda va treballar amb eficiència en aquest territori en el qual cert exhibicionisme emocional casa amb ambientacions elaborades i canviants, buscant el contrast extrem, entre el punt de llum somiador (difícilment perceptible si estaves situat a una distància mitjana de l'escenari: ¿per què el volum estava tan baix?) i un rock còsmic poc complaent.

La segona meitat del ‘set’ ja es va decantar per un guió més festivaler: cites a ‘OK computer’ (de ‘No surprises’ a ‘Karma police’, amb la seva èpica final, i d'aquí al guitarreig de ‘Paranoid android’) i a ‘Kid A’, una desfermada ‘Bodysnatchers’ en fricció amb la sigil·losa ‘Street spirit (Fade out)’, i fins i tot un bis no previst amb ‘Creep’. Radiohead, donant al gran públic el que volia sense trair la seva essència.