Radiohead: angoixa per a les masses

La possible contradicció de representar la quinta essència alternativa i actuar en un recinte multitudinari, abonat per als ‘grans èxits’, Radiohead la va resoldre amb dignitat. Un concert en dues etapes que el va mostrar compromès amb el seu present i orgullós d'aquest cançoner tan desitjat per la, diguem-ne, ‘generació Primavera’.

Notícies relacionades

Els gurus del Primavera

Tolkien, el senyor de la fantasia

El temari del recent ‘A moon shaped pool’ es va concentrar al principi, calmant els impulsos més lúdics. Les noves cançons no obren horitzons, però a través de la seqüència que va de ‘Burn the witch’ a ‘Ful stop’ la banda va treballar amb eficiència en aquest territori en el qual cert exhibicionisme emocional casa amb ambientacions elaborades i canviants, buscant el contrast extrem, entre el punt de llum somiador (difícilment perceptible si estaves situat a una distància mitjana de l'escenari: ¿per què el volum estava tan baix?) i un rock còsmic poc complaent.

La segona meitat del ‘set’ ja es va decantar per un guió més festivaler: cites a ‘OK computer’ (de ‘No surprises’ a ‘Karma police’, amb la seva èpica final, i d'aquí al guitarreig de ‘Paranoid android’) i a ‘Kid A’, una desfermada ‘Bodysnatchers’ en fricció amb la sigil·losa ‘Street spirit (Fade out)’, i fins i tot un bis no previst amb ‘Creep’. Radiohead, donant al gran públic el que volia sense trair la seva essència.