Un vagó de tren anomenat la Saltó

Alguna cosa estranya passa al carrer de Blesa de Barcelona, a l’alçada de la Bodega Saltó. Són les vuit del vespre i no para d’arribar gent amb ampolles d’oli. Explicació: el concert d’aquesta tarda no és gratuït, sinó que el preu suggerit de l’entrada és una ampolla d’oli d’un litre. La recaptació es repartirà entre les famílies més necessitades del barri del Poble-sec.

A la terrassa de la Bodega hi ha assegut José Luis Cánovas, àlies el Tigre. N’és el propietari. La va comprar amb el canvi de segle al seu antic propietari, però la Bodega existeix des de principis del segle XX. Camina amb bastó, la qual cosa li confereix encara més un aire de patriarca. Se li acosta un amic i li regala un pot de paté casolà de cérvol. No és un client qualsevol: és Madjid Fahem, el guitarrista de Manu Chao. La seva amistat es tan estreta que de vegades el Tigre fa de cangur per a Madjid. Són amics del barri.

Madjid actuarà aquesta nit juntament amb Joan Garriga, de La Troba Kung-Fú. Són parella habitual en aquest bar que ha celebrat 1.300 concerts abans que l’ajuntament llancés la circular que legalitza la seva situació i que continuarà programant música i sent punt de trobada per a la gent del barri. Avui arriba públic (i ampolles d’oli) de tota la ciutat. Els concerts de Garriga i Fahem a la Saltó són famosos. És el més semblant a viatjar en el vagó de fusta d’un tren sense frens i centenari com aquesta Bodega.

«Bona tarda, Poble-sec! Bona tarda, tavernícoles!», crida Garriga. La seva característica gorra sembla avui la d’un maquinista ferroviari. I el tren arrenca. Aquí no hi ha tècnic de so, així que Madjid ho autogestiona des de la taula que té al costat. Tampoc hi ha camerinos, per la qual cosa Garriga penja la jaqueta al raspatller de la seva cadira. «Calor, calor, que em falta calor, acosteu-vos una mica, per favor», reclama amb aires rumbers. I el públic s’acosta fins a envoltar els músics completament.

Cartes com a ventalls

Cartes com a ventallsNo és gaire habitual haver d’apartar un barril per fer-te un forat i veure un concert, però la Bodega està tan atapeïda de gent que al cap de mitja hora Garriga ja té tota l’esquena xopa de suor. Tan atapeïda, que alguns s’enfilen a les cadires per veure-ho i ballar millor. Tan atapeïda, que algú descobreix en un altell una desena de cartes amb els preus del local i les reparteix perquè la gent les faci servir per ventar-se.

Estant en una taverna tan a prop del port, Garriga ho aprofita per cantar Les rondes del vi de Jaume Arnella. Però, al llarg de la nit, a més de les cançons de La Troba Kung-Fú, sonen versions de Bob Marley, de Mocedades (¡Amor de hombre!), de Harry Belafonte, de Radio Tarifa... També s’atreveixen amb una polca del nord. Un mexicà del públic se sent febrilment integrat en la gresca.

Acordió lesionat

Acordió lesionatEl ritme continua pujant i també la temperatura. El sotragueig del tren és cada vegada més vertiginós. L’acordió de Garriga causa baixa per lesió. Una peça s’ha desenganxat i s’ha de canviar d’instrument. Però hi ha tanta humitat en l’ambient que no va bé ni la cinta americana que hauria d’enganxar el cable del micro a l’acordió. ¡No enganxa! Són, són, són pura maledicció. Cançó del lladre i Volant fan que l’atapeït Expreso del Paral.lel descarrili d’alegria. ¡Més marxa! La Bodega del Poble-sec sembla una taverna víking. Per cert, al carrer no se sent res.

Notícies relacionades

I Nova Orleans es va instal·lar a Borriana

¡Jo també sóc fill de Gonzalo Hermosa!

«Canteu més fort, més fort! Així el Tigre i la Colau ens deixaran tocar fins a les dotze!», exclamava Garriga fa una hora i mitja per escalfar el personal. Però són les deu i s’ha d’acabar. Balanç: 130 litres d’oli i un acordió lesionat. El pitjor, que Garriga no ha pensat a dur cap samarreta de recanvi i va xop. El millor, que un amic del públic n’hi deixa una. Una altra escena típica de la Saltó.

No estaria malament que hi hagués locals amb tanta vida musical a cada barri i a cada poble. No seria un mal pla. Sortir xop de suor un dimecres a la nit. Eliminar toxines, riure i ballar. Arribar rebentat a casa. Dutxar-te i dormir com una criatura. I dijous, com nou.