I Nova Orleans es va instal·lar a Borriana

¿S’imaginen sortir del mercat carregats amb la compra per al cap de setmana i topar-se amb una banda de músics que toquen el Sexual healing de Marvin Gaye? Al mig del carrer, sí. Amb trombons, tubes, trompetes, bombos, caixons i un cantant amb un megàfon. I també pels passadissos del mercat. Així va ser com els ciutadans de Borriana van saber el dia 6 que el festival Maig Di Gras havia començat. Els músics en qüestió eren la 40 Funk Brass Band, una formació valenciana que amenitza falles, carnavals i tota mena de festes amb un repertori de marcat sabor al jazz de Nova Orleans.

L’efecte de la música al mig del carrer és el més pedagògic que hi ha per demostrar que la música no és un problema de civisme, sinó un valor cultural. Serveix més que mil manifestos. A mesura que la banda avançava pel carrer, comerciants i transeünts esbossaven un somriure de satisfacció. Una nena enfilada en el cotxe a monedes de la pastisseria Angulo en va baixar i es va posar a ballar. Un gest molt simbòlic, ja que el cotxe era de policia.

Un home baixet d’accent andalús i cabells blancs va començar a ballar al davant de la comitiva. Estava posseït. Cridava: «¡Autèntic, autèntic!». Quan la banda va parar a respirar, l’espontani va preguntar: «¿Qui és el cap?». El cap de la banda era el saxofonista, que portava les seves partitures en un iPod subjecte al saxo. Li va pregar que toquessin El marchinín, és a dir, When the saints go marchin’in, el clàssic més gran de la música de Nova Orleans, però el cap va fer el ronsa i la 40 Funk Brass Band va enfilar carrer amunt sense tocar-la.

El Maig Di Gras és un festival gratuït de música negra i brass bands. I un dels avantatges de les bandes de metalls de carrer és que no necessiten escenari ni provar so. La seva autonomia és el que dóna vida a la seva música. Tot i així, el festival tenia un centre fix d’operacions, la Terrassa Payà. La resta de l’any és un pàrquing a l’aire lliure al costat del carrer de Sant Vicent. Els veïns en diuen el pàrquing de l’or perquè és de zona blava.

La Terrassa Payà estava ocupada per mitja dotzena de food trucks, el vehicle abans conegut com a xurreria. També hi havia barres amb begudes, taules i cadires per escoltar la música còmodament i un escenari del qual a mitja tarda va baixar un bluesman que es diu Méter (d’Emeterio) perquè així li deien al seu pare. No només toca guitarres que ell es construeix amb capses de puros, maletes i fusta d’olivera, sinó que a més organitza tallers per ensenyar als nens i nenes a fabricar-ne. Material: un llistó de fusta, claus de ganxo, cola, retoladors per decorar el pal i una sola corda. En una hora en van fabricar 45. «Avui batirem el rècord! Borriana eixirà al llibre Guinness!», va exclamar el bricoguitarrista de l’Alcora.

També hi havia un taller de cuina. La recepta, gumbo, el plat més típic i humil de l’estat de Louisiana. Ingredients: farina i oli per lligar el roux al fons d’una olla immensa, verdures de tota mena, caldo, mitja dotzena d’espècies, una cervesa i, per a l’ocasió, salsitxa i pollastre de Borriana. Els cuiners eren de Pamplona i van transformar el taller en una educativa i amena conferència trilingüe (en castellà, català i eusquera) sobre gastronomia d’emergència, activisme i política. 

Notícies relacionades

¡Jo també sóc fill de Gonzalo Hermosa!

'Pa' que lo baile Pablo i la Salut'

Al capvespre va pujar a l’escenari la Broken Brothers Brass Band, també de Pamplona. El cantant tenia la veu trencada, però la banda, amb músics de 20, 30 i 40 anys, ho va donar tot. El moment més intens va arribar quan van baixar de l’escenari. Va ser llavors quan la van fer ben grossa, quan la gent va ballar més, quan els músics van sentir més l’escalf del públic. ¡I van tocar El marchinín! El ritme de Nova Orleans va atraure curiosos de totes les edats. De 2 a 88 anys. És la característica de la música popular.

Tocada la mitjanit seguien arribant tropes a la Terrassa Payà: d’adolescents, gent de trenta i jubilats. Diuen que a les sis de la matinada el cuiner encara repartia racions de gumbo als sense son. Borriana no se’n volia anar a dormir. ¡Era Maig Di Gras! Acabava de néixer el festival revelació del 2016. Ja només falten 51 setmanes per a la segona edició.