Oliver Laxe: "Gairebé totes les pel·lícules que es fan són iguals"

–¿Per què ha passat tant de temps des de la seva anterior pel·lícula?

–Sincerament vaig pensar que seria més fàcil fer aquesta segona pel·lícula, al cap i a la fi amb la primera vam tenir un premi a Cannes. A Espanya és molt difícil fer cine, les institucions estan perdudíssimes. Es fa un cine interessantíssim als marges, però jo aspiro a no quedar-me als marges. Però ha sigut un procés creatiu molt fèrtil. Els obstacles són bons.

–Mimosas relata una odissea a l’Atles. ¿Rodar-la va ser també una odissea?

–Va ser un viatge, a molts nivells. El més bo del cine és que el director no és mai capaç de plasmar en pantalla el que té al cap, i això a nivell creatiu resulta molt estimulant. Jo durant el rodatge vaig buscar conscientment els problemes, que són el que fa que la teva pel·lícula sigui diferent. El problema de les pel·lícules d’avui en dia és que es calculen totes tant que al final totes són iguals.

 

–La seva pel·lícula en efecte és diferent, però al mateix temps universal: utilitza el patró del western.

–Sí. M’agrada el cine popular, d’aventures, les pel·lícules que vèiem els diumenges. Mimosas en part és molt clàssica, molt emparentada amb els mestres encara que no els vegi com a referents perquè tinc el meu propi univers. Diguem-ne que barreja tradició i avantguarda. Al capdavall l’avantguarda sempre ha tingut un peu ancorat en la tradició, per poder pivotar i ballar amb l’altre.

Notícies relacionades

Àngels Margarit: «A la nova directora del Mercat li recomano molta paciència»

Cara i creu

–Una altra vegada, ha rodat al Marroc. ¿Què significa aquest lloc per a vostè?

–Com a artista del meu temps, tinc una consciència mestissa. La cultura és barreja d’identitats, sobretot a Espanya, on som bastards de múltiples cultures. En els espais en els quals xoquen tradició i modernitat es genera molta poètica, i per això el Marroc m’estimula tant. Per a mi és una província personal. Europa, per un altre costat, fa ferum de cadàver. H