28 maig 2020

Anar al contingut

SALÓ DEL CÒMIC

Ibáñez, el comptable que dibuixava indis

La gran exposició d'homenatge als 80 anys del dibuixant revela anècdotes i curiositats

Anna Abella

Juan-Miguel-Morales-Lopez

Ibáñez, el comptable que dibuixava indis
Ibáñez, el comptable que dibuixava indis

/

El mestre, que acaba de fer 80 anys i continua al peu del canó, en tenia només 11 quan va publicar el seu primer dibuix en una revista: era la cara d’un indi americà. Va sortir a la secció 'Dibujos de los lectores de la revista Chicos', el 1947, i era una reproducció d’un de similar aparegut en aquella publicació. Aquella pàgina, juntament amb la de l’original en què es va inspirar, inicien el recorregut per 'Per molts anys, Ibáñez!', la gran exposició del Saló del Còmic, que amb la barbaritat de 120 originals, viatja per la vida i obra del creador de Mortadel·lo i Filemó, i que promet sorpreses.

Nascut el 15 de març del 1936, Francisco Ibáñez es va criar al carrer de l’Argenteria, al mateix portal de la futura sala Zeleste. I el destí va voler que el quiosquer del barri a la nit guardés la mercaderia a casa seva perquè no l’hi robessin, fet que el petit de la família aprofitava per devorar els còmics, d’'El guerrero del antifaz' a 'Pulgarcito'. La mostra recorre les seves aficions (les pel·lícules de Chaplin, Buster Keaton, Oliver i Hardy, els germans Marx...), els seus inicis en revistes de l’editorial Marco, i com va començar de noi dels encàrrecs al Banco Español de Crédito. «Feina fixa que va deixar el 1957, malgrat l’oposició dels seus pares, per fer el salt a Bruguera», recorda Antoni Guiral, director de continguts del Saló del Còmic.

A partir d’allà, l’èxit que no l’ha abandonat mai: la seva primera sèrie a Bruguera ja va ser 'Mortadelo y Filemón, agencia de información'. En la seva primera etapa sortia per entregues a les revistes de l’editorial però el 1969, ja reconvertits en agents secrets de la T.I.A., protagonitzaven la primera aventura llarga, on ja apareixia el professor Bacterio i el Superintendente. Era 'El sulfato atómico', que «li va donar el reconeixement popular», explica Guiral, i del qual a l’exposició hi ha tres originals que no s’han vist mai.

No falten pàgines de les 'chapuzas a domicilio' de Pepe Gotera i Otilio (1966-1985), de 13, Rue del Percebe (sèrie que Ediciones B ha llançat en integral amb motiu dels 80 anys d’Ibáñez), o de la miopia de Rompetechos, un dels preferits dels seus creador, nascut a la revista Tío Vivo el 1964. D’aquest, un original explica, en clau d’humor marca de la casa, com se li va acudir: s’autoretrata a la redacció de Bruguera, encastant-se contra un gran ordinador dels d’abans pensant-se que era una porta. 

Caricatura del director

També els acompanya El botones Sacarino (nascut el 1963 amb l’afegitó de l’'Aullido Vespertino'), que des del 1967 va exercir a DDT: impagables, les planxes on Ibáñez va dibuixar la redacció real de la revista, amb El Perich, llavors redactor en cap, i amb Rafael González, el director artístic de Bruguera, «que es va encendre d’ira al veure’s retratat i li va fer canviar la cara perquè no li va agradar gens com l’havia caricaturitzat», apunta Guiral. Igual de mític és un altre original, del 1961, on els treballadors felicitaven per Nadal el cap i on Ibáñez, que firma 'El dibujante', deixa campar lliurement la seva proverbial ironia i humor i es dirigeix a González amb aquesta tirallonga d’«home únic, generós, magnànim, il·lustre, genial, formós, escollit dels déus, intel·ligent i savi», i afegeix que no pretén «ser adulador» ni espera a canvi cap augment de sou. 

És curiós l’episodi de la censura franquista amb La familia Trapisonda, un grupito que es la monda (1958), on inicialment eren un matrimoni, un fill i un nebot, però com que la sèrie posava en evidència l’autoritat del cap de família va haver de convertir la parella en germans i els dos nens en els seus nebots, gairebé a l’estil Mogambo.

Altres personatges menys coneguts, com Tete Cohete (1981), 'Rebolling Street' (1986), 'Chicha', 'Tato' i 'Clodoveo' (1986), amb el subtítol de 'De professió, sense feina', que revela que els temps tampoc han canviat tant, donen pas a seccions sobre la relació d’Ibáñez amb les seves tres generacions de fans (com Carlos Areces, que firma un dels textos), i a les pel·lícules sobre els seus personatges, com les de Mortadel·lo, entre aquestes 'La gran aventura de Mortadelo y Filemón' (2003), 'Mortadel·lo i Filemó contra en Jimmy el Catxondo' (2014), totes dues de Javier Fesser, i 'Mortadel·lo i Filemó. Missió: Salvar la Terra' (2008), de Miguel Bardem. I, de postres, una sorpresa que se sabrà avui.