Manolo Tena, veu trencada amb caràcter llatí

Fa quatre dies, a l’octubre, el vam poder veure a la sala Barts amb ganes de tornar a començar, lluint cançons noves i intentant convertir l’energia que el va portar al costat fosc, a l’addicció i el rumb discogràfic errant, en font de regeneració i inspiració, però la malaltia es va interposar en el seu camí. Un càncer de fetge va acabar ahir al matí amb la vida de Manolo Tena, un veterà del rock des dels anys 70 i autor del popular 'Sangre española', als 64 anys.

Aquell disc que, el 1992, el va convertir en artista de multituds li va donar el seu perfil definitiu: el cantant de rock amb pulsions llatines, de veu rasposa però càlida, de textos en primera persona que expressaven temperament, romanticisme i lírica urbana. Però Tena, nascut a Benquerencia de la Serena (Badajoz), el 21 de desembre de 1951, establert a Madrid des de la seva infància, va arribar a 'Sangre española' als quaranta, arrossegant un inestable currículum a cavall de dues bandes, Cucharada i Alarma!!!

Amb Cucharada es va endinsar en un 'underground' madrileny molt literal, ja que el grup va actuar sovint al metro. Pròxims al col·lectiu llibertari 'La Cochu', Laboratorio Colectivo Chueca, van integrar el seu llengut 'Social peligrosidad' en l’antologia 'Rock del Manzanares. Viva el rollo 2' (1978), publicat per Chapa, compartint vinil amb Leño i Asfalto. La lletra la firmava el cantant i baixista, el llavors acreditat com a José Manuel de Tena. «¿Quién es el culpable y quién el innocente? / ¿El justo millonario o el pobre necesario?». Poètica subversiva, rock urbà amb rampells progressius i posades en escena teatrals.

TEMPS DE ‘MOVIDA’

Després de l’àlbum 'El limpiabotas que quería ser torero' (1979), produït amb cert luxe per Teddy Bautista, que contenia la cançó Compre, crítica al consumisme que als anys 90 va adaptar Siniestro Total, va arribar el desencant derivat de les baixes vendes. Ja eren temps de 'movida', però el següent pas de Tena, Alarma!!!, no va arribar fins al 1983. Una aposta menys excèntrica: el trio d’un rock impetuós amb sintonia new wave i incursions en el reggae que accentuaven la seva proximitat amb The Police primera època (escoltin 'Cansado de esperarte').

D’Alarma!!! en van quedar un parell de discos amb cobertura multinacional. La banda no va arribar a triomfar, desubicada entre les dues tribus del moment, la del new wave i la rockera-heavy, però va deixar un rastre de cançons a què altres artistes rendirien honors, com 'Marilyn', que va gravar Ana Belén, i 'Frío', adaptada per Barricada, Los Secretos i Quique González.

Tena es va decidir a gravar pel seu compte, però la seva estrena, 'Tan raro' (1988), va fer honor al seu nom: llançat pel segell Elígeme, amb Sabina implicat, la seva lírica rockera desenganyada gairebé no va obtenir repercussió. El disc maleït de Tena, en contrast amb els fastos de 'Sangre española' (1992), on va suavitzar la seva inclinació pel rock, el blues i el soul amb inflexions llatines en èxits com la peça que va donar títol al disc, 'Tocar madera' i 'Qué te pasa' (amb la seva proximitat a All that heaven will allow, de Bruce Springsteen).

Notícies relacionades

Els companys de Manolo Tena a 'A mi manera' ploren la seva desaparició

La gran sèrie sobre el futbol americà i la vida

Tena recordava mesos enrere a aquest diari que «l’èxit és, com va dir Dylan, una estranya manera de fracassar», i 'Sangre española', que li va donar projecció comercial i un camí a seguir, no va fer la seva vida més afortunada. Van créixer els seus problemes amb les drogues, que associava a la seva naturalesa addictiva, mentre 'Las mentiras del viento' (1995) i 'Juego para dos' (1998) rebaixaven la tensió. Demandat per la seva discogràfica per no voler treballar amb els seus productors, tenia el compte embargat per Hisenda.

AGENDA ACTIVA

Però l’any passat, 'Casualidades', el seu primer disc en set anys, el mostrava reanimat alhora que TVE li dedicava un documental d’'Imprescindibles' i La Sexta l’incloïa en el 'docu-reality' 'A mi manera', juntament amb Marta Sánchez, Mikel Erentxun, Antonio Carmona, Sole Giménez, Nacho García Vega i David DeMaría. L’ingrés a l’Hospital Gregorio Marañón, de Madrid, va violentar la seva agenda de concerts, activa aquests dies: el seu últim concert va ser el 19 de març passat a Las Palmas i planejava seguir de gira i gravar un disc l’any que ve, fent seu el significat del tatuatge que lluïa en un avantbraç, l’escriptura japonesa del verb «sobreviure».