Les Luthiers, el riure que no s'atura

Les Luthiers tenen un do innegable per enganxar el públic. Ho van demostrar, una vegada més, en la primera funció de '¡Chist!' dijous a l'Auditori del Fòrum. El públic que va omplir la platea i l'amfiteatre va disfrutar d'allò més amb les eternes bromes musicals d'aquest veterà grup argentí d'humor musical, i ho va manifestar amb un càlid aplaudiment de comiat.

Era la primera vegada que aquests 'Rolling Stones del riure' actuaven a Barcelona sense Daniel Rabinovich, que va morir l'estiu passat. Malgrat la seva absència, la greixada màquina de gags, convertida en sextet, va funcionar com un rellotge, i les dues noves incorporacions, Martín O’Connor (que tant fa un do de pit com interpreta un polític obtús) i Horacio 'Tato' Turano, es van acoblar amb naturalitat amb els històrics Carlos López Puccio, Jorge Maronna, Carlos Núñez Cortés i Marcos Mundstock.

Notícies relacionades

Rosalía i el seu nou disc, una qüestió de fe i paciència: aquesta nit revelarà més detalls del seu quart àlbum

Tame Impala: ‘rave’ al bosc

Amb l'edat, Les Luthiers segueixen afinant, no només amb les veus sinó a l'hora de triar els temes entre el seu ampli repertori. En aquesta ocasió, l'espectacle s'articula al voltant de l'infal·lible gag 'La comissió'. Les escenes en què dos polítics intenten convèncer un compositor per canviar l'himne nacional a la seva conveniència va donar peu a moments divertidíssims. Fins i tot quan, gairebé al principi, un tècnic de so va haver d'entrar a la sala per resoldre un problema tècnic, va seguir la broma. Amb gairebé 50 anys en escena, Les Luthiers tenen fons de sobres per sortir-se'n de qualsevol situació.

DRÀCULA I MASTROPIERO

A vegades un no sap bé si es diverteixen més ells o el públic. Només cal veure la cara de murri de Marcos Mundstock vestit de Dràcula o l'actitud solemne que adopta poc després per presentar les obres del mestre Johann Sebastian Mastropiero, un dels clàssics del grup. D'ell van interpretar el famós madrigal 'La bella y graciosa moza marchose a lavar la ropa'. I malgrat ser uns dels números més antics de la nit (data del 1977), va ser un dels més aclamats. Les seves cares de sorpresa davant l'embolic que muntava el cantant solista després d'alterar l'ordre de la partitura no tenien desperdici. Llàstima que en les últimes files es perdessin aquests detalls. Si segueixen actuant en auditoris tan grans, potser els convindria imitar els Rolling Stones i posar pantalles gegants.