¡Gràcies, mestre! Ibáñez en fa 80

Corria el 1961 i, a més de «treballar, treballar i treballar» –que en el seu cas equival a dir dibuixar, dibuixar i dibuixar– amb els inquilins de 13, Rue del Percebe, Francisco Ibáñez també robava temps per sortir amb Reme. Amb ella va consolidar el seu nuviatge aquells mesos i amb ella va entrar ahir agafat del braç i en plena forma en una festa homenatge per celebrar el seu 80è aniversari amb un gran pastís a l’Hotel Casa Fuster. Aquella sèrie, amb permís de Morta-del·lo i Filemó, Rompetechos i el Botones Sacarino, tot i que llavors ni s’ho imaginava, es va convertir en una de les més mítiques del còmic, nascuda a la contraportada de la revista Tío Vivo del 6 de març d’aquell any. 

Ibáñez, amb el seu somriure sempre murri, va demanar com a desig d’aniversari «unes vacances o la jubilació», encara que, infatigable, ja acaba d’entregar a l’editorial les pàgines per al pròxim àlbum de Mortadel·lo, sobre els Jocs Olímpics de Rio, i ja està pensant en la nova aventura que viuran els seus esbojarrats agents de la T.I.A., nascuts el 1958.

«COM PUJAR A L’EVEREST»

L’històric dibuixant va rebre ahir com a regal la primera edició integral de 13, Rue del Percebe, un luxós volum de gran format, amb llom de tela i tapa dura, amb color i tipografia renovades, publicat per Ediciones B als 55 anys de l’aparició de la icònica sèrie, que ensenyava els budells d’un edifici de cinc plantes amb uns inquilins més que especials. «Aquest format no el vaig inventar jo –va assegurar–. Alguns companys de Bruguera, Vázquez i altres, ja havien fet alguna cosa així. Va ser per no fer la historieta clàssica. El cap em va dir: ‘Fes alguna cosa que tingui gràcia i diferent del que has fet fins ara’». Així va sorgir una historieta que «era com pujar l’Everest»: «cada setmana havies de posar-te en cada cubicle i inventar-te un gag per a cada pis, necessitaves 15 o 20 idees diferents per pàgina i quan en portes 50, encara, però a partir de la 51…». En va dibuixar 342, sabedor que «el difícil no és crear un personatge, sinó mantenir l’interès per ell després de 100 històries». 

Després d’advertir que l’ascensor de 13, Rue del Percebe mai funcionarà bé perquè «seria com si Mortadel·lo perdés la levita», l’historietista va evocar com algun veí temia haver servit d’inspiració. «Impossible, ningú podria assemblar-se als personatges que jo feia». De l’estrafolari edifici va recordar «amb afecte » Manuel Vázquez, el creador d’Anacleto, que li va inspirar Manolo, el morós de les golfes. «Hi havia molt companyerisme i ell era fabulós amb les seves idees, però el personatge que jo dibuixava més a gust era el de la claveguera, Don Hurón, perquè només l’hi havia de dibuixar mig cos», va comentar amb ironia per, tot seguit, recordar la censura franquista, que el va obligar a canviar «el fabricant de monstres» –el científic que emulava Frankenstein al segon pis– «perquè deien que cap ésser humà podia crear vida», només Déu.     

«Treballava amb un ull al paper i un altre a l’oficina de censura» i sabia que «als 60, si hi hagués fet aparèixer un polític, hauria acabat picant al Valle de los Caídos», però aquest no va ser l’únic episodi. «En una sèrie de Vázquez, La Historia ésa, vista per Hollywood, vaig fer una balena amb un balenó, uns calamarsets i un calamar gegant. Van dir que com es permetia un dibuix libidinós sobre adulteri en una revista infantil».

EVOLUCIÓ DELS PERSONATGES

L’integral inclou totes les historietes que va dibuixar Ibáñez, entre 1961 i 1968, a més de la que va fer el 2002 per a un volum especial de la col·lecció Súper Humor, on actualitzava la situació dels personatges (els inquilins de la pensió s’havien convertit en okupes i els deutes del morós eren en euros). «Avui –aventura– ja no trucarien a la seva porta els creditors, sinó que anirien a desnonar-lo; la porteria ja no existiria i potser hi hauria una sucursal d’un banc; en lloc de la botiga de queviures, hi hauria una gran superfície; el pispa seria un banquer; els cinc nens haurien crescut, hurien marxat de casa i haurien tornat a viure amb els seus fills a casa dels avis».  

Amb les paraules «¡Gràcies, mestre!» ressonant a la sala, Ibáñez es va poder veure en un vídeo que va recordar la seva carrera i on el felicitaven, entre altres, Forges, Alaska i Jordi Évole. Encara amb els acords al piano deMoltes felicitats i recolzat pel president del Grup Zeta, Antonio Asensio Mosbah –el va qualificar de «mestre, geni i filòsof de la vida moderna a través de l’humor»–; el director general de l’àrea de Llibres d’Ediciones B, Román de Vicente, i el fins fa un mes director editorial d’Ediciones B i nou director del diari Sport, Ernest Folch, Ibáñez va mirar enrere. «¡Qui m’ho havia de dir! Quan vaig dibuixar per primera vegada Mortadel·lo no em pensava que arribaria fins aquí».

Notícies relacionades

¿Qui és qui a '13, Rue del Percebe'?

El Saló del Còmic arriba sobre rodes i amb Ibáñez

Probablement és l’autor de còmics més popular: des que va fitxar per Ediciones B el 1988 ha venut 30 milions d’exemplars, això sense comptar les vendes internacionals ni els 30 anys anteriors, quan va treballar sobretot per a Bruguera. Amb l’integral de 13, Rue del Percebe, que en només un parell de setmanes a les llibreries ja figura als rànquings de més venuts, segueix l’estela de l’èxit del 2015, amb els àlbums de Mortadel·lo i Filemó El tresorer i ¡Eleccions!, amb més de 100.000 exemplars cada un. I això que, va insistir: «No dibuixo per criticar cap polític. Em fan la competència, n’hi ha diversos que fan riure tant com jo». 

Feliç per la celebració, per seguir al peu del pupitre i per un altre pròxim homenatge, en forma d’exposició, al Saló del Còmic de Barcelona, del qual ha firmat el cartell, va tenir paraules per reivindicar el mitjà: «En aquest país mai s’ha reconegut el còmic com fan els francesos. I s’ha parlat molt del museu del còmic, però mai hi ha diners».