100 anys sense Henry James

«Vaja, per fi ha arribat. Aquella cosa distingida», va anunciar Henry James (Nova York, 1843-Londres, 1916) al seu llit de mort. Va ser un instant d’elegant lucidesa jamesiana, la culminació d’una agonia patètica que dies enrere l’havia fet delirar dictant cartes en nom de Napoleó demanant al seu germà José que acceptés el tron d’Espanya. Diumenge que ve, 28 de febrer, es compliran 100 anys de la tarda en què va desaparèixer aquell «espectador de la vida», com el va definir Javier Marías, un dels seus màxims (i avui escassos) seguidors en la literatura en llengua castellana.

    Potser aquests temps de velocitat i d’internet no són els millors per apreciar la subtilesa i les complexitats psicològiques que, per poc que es presti atenció, afloren en les novel·les de James, desenvolupades en el canvi del segle XIX al XX, amb les seves estrictes regles socials. El material literari de l’autor és pur melodrama i la seva forma de presentar-lo, aquell estil calculat i geomètric que fa les delícies dels seus seguidors, poc convencional. Avui, sorprenentment i per fortuna, James segueix tenint lectors i la prova és la llarga llista de novetats que han preparat les editorials, amb Alba al capdavant, per celebrar l’aniversari. A més, Hollywood ha seguit mantenint la flama de la popularitat de l’autor que ja té una llarga filmografia, des de La heredera, aquell clàssic que va filmar William Wyler inspirat en Washington Square, fins a Què fem amb la Maisie?, última revisitació indie; sense oblidar ¡Suspense!, versió canònica d’Un altre pas de rosca i potser la pel·lícula que més bé ha sabut plasmar l’ambigüitat de les seves històries. 

ANÈCDOTA POP / S’acostuma a dir que James, una de les muntanyes més altes de la literatura i per aquesta raó gens fàcil d’escalar, és un escriptor per a escriptors. D’aquí ve que tres autors que l’estimen analitzin la seva importància i promoguin la missió de treure’l d’aquest reducte. Es tracta de l’irlandès Colm Tóibín, que li va dedicar una novel·la biogràfica modèlica, The Master; el crític i humorista britànic David Lodge, que amb les frustracions de James va compondre l’excel·lent novel·la Autor, autor, i Luis Magrinyà, el seu editor a Alba i un dels pocs escriptors espanyols que avui assumeixen la influència de l’autor de Retrat d’una dama, a qui va descobrir, paradoxalment, en una pirueta pop, quan era un adolescent en una selecció de relats promocionada per Pepsi Cola.

    Lodge, que considera James com el primer escriptor en llengua anglesa realment modern, recorda fins a quin punt aquest va haver de lluitar per poder ser un novel·lista i posteriorment un dramaturg popular i amb èxit –com relata a Autor, autor– perquè els seus ingressos depenien del seu treball. «Els seus primers treballs van ser ben rebuts, no obstant, a mesura que el seu estil es va fer més complex, els lectors es van anar apartant d’ell. Avui tan sols un grup no gaire gran de seguidors comparteixen la seva visió de la ficció com una alta forma de l’art». Magrinyà no és excessivament amant del que es consideren les seves novel·les difícils (és a dir, Los embajadores, La copa daurada, La font sagrada, que segons ell «sembla escrita per un boig»). «Que em perdonin els incondicionals, però crec que amb elles James intentava superar-se a si mateix, cosa que l’honra, però no sé si era necessari. En general, a mi la lectura de James no em sembla difícil. No pot ser-ho, perquè tracta molt bé el lector».

    Tampoc hi ajuda, és clar, que en el passat el lector no comptés amb bones traduccions. «La fama de fosc de James s’ha exagerat –assegura Magrinyà–, i en bona part la devem als seus traductors. No dic que traduir James no sigui difícil. Sovint llegeixes en espanyol paràgrafs complets en què hi ha molts el seu [traducció única de his, her, its, their] i no saps de qui dimonis està parlant. Però els bons traductors troben bones solucions. No hi ha foscor ni poca traça en l’original».

PUNT DE VISTA / Tampoc s’ha de confondre l’attrezzo i la decoració victoriana dels seus salons amb aquella equívoca etiqueta de retratista social que encara avui (¿culpa de Hollywood?) arrossega. Tóibín, que ha escrit bona part de les seves novel·les, Brooklyn inclosa, sota la llarga ombra de James, explica la gran aportació del mestre a la literatura, aquell punt de vista que no va inventar, però que va portar a la seva perfecció. «Les seves ficcions se centren en la consciència humana que mostra el món i explica una història a través d’un punt de vista limitat d’un personatge. Aquesta idea va obrir el camí a experiments més radicals com els de James Joyce i Virginia Woolf. Tots els autors contemporanis són deutors de la seva obra, l’hagin llegit o no».

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

    Després hi ha l’aspecte sexual. O més ben dit, la insondable sexualitat en les novel·les d’aquest solter impenitent que de jove va tenir un «fosc» accident que el va deixar estèril (esterilitat que algun ha traduït per impotència). Cal picar molt avall en les seves novel·les per extreure a penes una mínima espurna d’erotisme, de fet el seu gran biògraf Leon Edel passa pel tema de puntetes, com si no existís. Tóibín, no obstant, creu que és necessari tornar a replantejar-se l’autor a partir de la correspondència als seus joves amics descoberta als anys 90 i que la família James es va obstinar a no revelar durant anys. «Els nebots van quedar molt impressionats quan van llegir aquelles atrevides cartes. Aquella imatge no casava amb el bonàs del seu oncle i senzillament es van dedicar a ocultar-la. Crec que en certa manera tots nosaltres com a lectors ens hem comportat així amb James, així que ja és temps de canviar aquests prejudicis».

    I, per començar a fer boca, Lodge recomana la millor novel·la per entrar en l’univers de James. «Suggeriria Daisy Miller. Es tracta d’un estudi molt agradable, a la vegada divertit i commovedor, del xoc de cultures entre els americans i els anglesos. I, naturalment, els seus contes, que per als paràmetres d’avui dia són bastant llargs».