Dues mirades a la Barcelona dels 70

Va ser un temps estrany del qual gairebé no queda memòria. Ni rastre. Va ser a mitjans dels anys 70, abans i després de la mort de Franco, però ni tan sols va arribar a durar una dècada. Els que el van viure, especialment els més joves, coincideixen a assenyalar la seva potència, l’avidesa de renovació, d’aprenentatge, de contracultura i de cultura a seques, d’alliberament sexual i de revolta ciutadana que es vivia als carrers de Barcelona, amb la Rambla canalla com a artèria principal i Ocaña com a personatge més emblemàtic. La ciutat va ser una festa, però 40 anys després gairebé no hi ha documents que ho recordin i ho celebrin, més enllà de l’exposició –paradoxalment, només vista a Madrid– sobre la revista 'Ajoblanco' i les memòries de Pepe Ribas, el seu impulsor, uns quants documentals, algun article, poca cosa més.

    Dos escriptors, José Carlos Llop (Palma, 1956) i Marcos Ordóñez (Barcelona, 1957) acaben d’aportar els seus records a aquesta bibliografia negada en dos llibres en què evoquen a manera de càpsula del temps com era aquella ciutat mestissa. 'Reyes de Alejandría' (Alfaguara), de Llop, té el seu cor a Barcelona perquè va ser aquí on el mallorquí va viure els seus anys universitaris: «Barcelona, com Alexandria, era un mosaic de cultures diferents. Qui no va conèixer Barcelona en aquella època no ha conegut la dolçor de viure, però tampoc la possibilitat d’una Espanya diferent, que es va perdre».

    Ordóñez ha compost el seu últim llibre, 'Juegos reunidos' (Asteroide), com un passeig per una sèrie de textos miscel·lanis, no tots centrats en els anys 70, que apunten a una autobiografia més basada en sentiments que en fets. «El que va marcar aquell temps va ser la sensació d’interregne, però això és una cosa que només comprens a posteriori –assenyala–. El vell règim, naturalment, encara seguia bastant actiu, però en el nou encara no s’havien ocupat les cadires i això per a qualsevol jove, per al xaval del meu relat, era enlluernador».

MÚSICA I POESIA

Hi ha molta vida paral·lela en els relats generacionals de Llop i Ordóñez. La importància de la música. Zeleste. Sisa. Pau Riba. Gato Pérez. Difícils d’explicar als joves d’avui. «No escoltàvem música, vivíem en la música. A més, la nostra generació és la primera en què conflueixen l’alta cultura i la popular, érem capaços d’escoltar Bach i els Rolling», defineix Llop, que il·lustra la portada del seu llibre amb una imatge de Bob Dylan. Els descobriments poètics, de Gil de Biedma en el cas d’Ordóñez, i d’Ezra Pound, en el de Llop. «Vivíem les passions com un poema, vivíem la vida com una novel·la, érem subespècies literàries», apunta el mallorquí. Fins i tot, convenen, el sexe era renovador: «Per començar, era possible –fa broma Ordóñez–. Hi havia gent que anava pels barris a promulgar la revolució sexual amb el llibre de Wilhem Reich a la mà». 

    Eren temps marcadament polititzats. No obstant, per Llop, «podies ser antifranquista, però volies riure, no érem dogmàtics ni ortodoxos, com potser sí que ho eren els nostres germans grans». Tant en el llibre d’Ordóñez com en el de Llop treuen el cap les Jornades Llibertàries que es van celebrar al parc Güell el 1977, gran fita antisistema del moment. El lloc on els bons burgesos solien passejar amb els seus fills es va revestir d’un cert estil Woodstock, però sense Jimi Hendrix. «Era de no creure-s’ho, una munió d’homes i dones en pilotes. El que és estrany és que es pogués fer, que no hi hagués una càrrega policial», se sorprèn Ordóñez.

    Sexe, drogues i rock and roll. Feliços i inconscients perquè encara no havia arribat massivament l’heroïna. Els autors admeten avui un excés d’innocència. Però en diferent grau. Per Ordóñez, la mirada de la joventut ho transformava tot. Però també l’economia facilitava les coses. «En el meu llibre apareix una pissarra que diu ‘ous amb patates 10 pessetes’, i això no és trivial. Era un moment en què les coses eren barates, sense la torrentera de despeses d’avui. Dos o tres es podien ajuntar i llogar un pis, treballar amb tripijocs i subsistir amb molt poc. Això permetia la llibertat».

EL FINAL D’UNA ÈPOCA

L’ensorrament d’un règim. La crisi de tots els valors. La invenció de la llibertat. Per Llop aquelles circumstàncies ni s’han tornat a donar ni es van donar abans. Va ser intens, però breu. Avui sembla un miratge. La joventut estava de festa i de sobte va caure la llosa del desencant, amb la pel·lícula homònima de Jaime Chávarri com a retrat cruel. «Hi ha diverses explicacions. El pes del món n’és una. I el pecat original, una altra. Hi havia molts elements de la meva generació que ja estaven amb la vista posada en el canvi polític, a com formar part del nou establishment. Als anys 70, a la universitat amb prou feines hi havia la gent del PSOE o del PSC, els militants estaven al PSUC o al PCE, i en pocs anys els termes es van invertir».

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

    A 'Juegos reunidos', Ordóñez apunta, lateralment, que l’incendi de la sala de festes Scala va ser un final d’època. «Molta gent creu que va ser un acte preparat per criminalitzar els anarquistes. Per Pepe Ribas és el tema de la seva vida, pot estar hores parlant-ne, però no em sembla desenraonat pensar que va ser un cop de mà en un moment en què la CNT estava molt crescuda».

    I després van arribar els anys 80, avui objecte nostàlgic per excel·lència. «El gir va ser copernicà. On abans hi havia una recerca de la veritat, es va imposar l’imperi del que és fals. On hi havia un pensament dens, es va imposar el feble. On hi havia una felicitat del cos, es va imposar el gimnàs, que proposa una felicitat narcisista», enumera Llop. Ordóñez no es mostra tan concloent. «No em crec els temps en blanc i negre, ni tan sols el franquisme ho era. La nova dècada va canviar moltes coses però no va ser una condemna».