Wolf Alice, un fresc retorn als 90

La banda londinenca Wolf Alice conjuga en el seu «pop rocky» (així etiqueta la seva música) un grapat de subgèneres del rock alternatiu dels 90. Sobretot, el shoegazing planador de My Bloody Valentine i el grunge de The Smashing Pumpkins o Hole, però també una mica del punk de tercera onada feminista de les anomenades riot grrrls. El que podria haver quedat en un simple pastitx mig inútil guanya presència a base d’energia, bones melodies i el carisma vocal de la també guitarrista Ellie Rowsell, convincent en crits i xiuxiuejos.

    Els Wolf Alice es poden basar en la ràbia o la melancolia, com també poden travessar-les totes dues per crear cançons que són rodes emocionals. Decideixin el que decideixin, saben fer-ho bé. La prova d’això és el tan divers com sòlid àlbum 'My love is cool' (2015). El seu repertori va sonar dissabte a Razzmatazz 2 (ja ens ho va avisar el seu baixista, Theo Ellis) una mica més dur, més rocky que pop.

    Per arrencar, el guitarrista Joff Oddie es va marcar una breu lliçó de feedback sorollós que va donar pas, una vegada incorporat la resta del grup, a 'Your love’s whore', que bé es pot definir com un encreuament somiat entre l’encant melòdic de The Sundays i el mur de so de My Bloody Valentine. Més lleugeres, 'Freazy' pot fer pensar en el pop groovy de les reivindicables Luscious Jackson (¡sempre, els 90!), i 'Bros', en el clàssic de The Smashing Pumpkins '1979', encara que no a l’altura d’aquest delicat pont («¿Ets salvatge com jo? / Criada per llops i altres bèsties») abans d’un assalt final amb veus agudes en reverberació.

Notícies relacionades

Wolf Alice: "Pots ser fan de Pantera i també de Miley Cyrus"

Txabi Franquesa, còmic, actor, entretenidor: «Soc un pessimista feliç»

    

FURIOSA RECTA FINAL / El públic sembla vibrar amb cada petit gir de cada cançó, i no costa imaginar Wolf Alice com a futurs herois de prime time al Primavera Sound. Però potser llavors es veuran obligats a prescindir de delicadeses com 'The wonder why' (un moment bastant Cocteau Twins) i recórrer al costat més furiós exhibit a la recta final del concert amb composicions com 'Fluffy', 'She', 'Moaning Lisa smile' i, com a apoteosi final, 'Giant peach', amb una successió de riffs de guitarra dels que obliguen a assentir sense parar, com aquells gossos amb cap basculant que es col·loquen a les safates del maleter.