'Los odiosos ocho': Tarantino, el cineasta sense límits

Encara que cada pel·lícula de Tarantino es pot enquadrar en un gènere concret, la realitat és que sempre fa mixtures genèriques de la mateixa manera que barreja influències visuals i musicals. 'Kill Bill' tenia elements de 'thriller' occidental, relat de yakuzes, arts marcials, 'anime' i 'La núvia vestia de negre' de Truffaut, i Tarantino reconeixia que 'Maleïts malparits', un film bèl·lic ambientat en la segona guerra mundial, estava plantejat com un 'western'.

Així que 'Los odiosos ocho' seria el tercer 'western' conceptual del director. Però si la inspiració de 'Django desencadenat' era preclara –l''spaghetti western'–, la de 'Los odiosos ocho' resulta molt més tumultuosa i per això mateix enriquidora i inclassificable. Perquè aquesta no és una pel·lícula de l'Oest normal: té elements de 'western' nord-americà, d''eurowestern', 'thriller', 'giallo' i relats d'Agatha Christie a l'estil de 'Deu negrets', amb una sèrie de personatges sospitosos, un crim per resoldre i un únic decorat.

Pot sorprendre l'obstinació de Tarantino per rodar el film en Ultra Panavision 70 mm, un format que pocs directors de fotografia utilitzen i amb què no estan familiaritzades les noves generacions de projeccionistes. Sorprèn perquè és un 'western' de cambra, ambientat en un espai inalterable: una espaiosa cabanya situada enmig d'unes muntanyes nevades, baquetejada per un vent terrible i amb una porta que s'ha de clavar amb taulons cada vegada que s'obre i es tanca.

BELLA, VIOLENTA, FLUIDA

Però si Tarantino escriu diàlegs com no ho fa ningú més en aquest món (cinematogràfic), també filma com pocs. I el partit que treu dels interiors és tan immens com el que extreu de les poques escenes en exteriors: una diligència, uns cavalls, uns quants personatges que desconfien els uns dels altres i un espai nevat com el d'un 'western' majúscul, 'Track of the cat'.

'Los odiosos ocho' és bella en exteriors, violenta en interiors, sempre molt fluida: les seves tres hores passen com en un espasme. Juga amb l'espectador de moltes formes (una carta de Lincoln a manera de McGuffin, la introducció d'una veu narradora omniscient a partir d'un determinat moment que ens col·loca fora del relat), va d'un personatge a un altre amb absoluta facilitat i fins i tot rendeix homenatge a John Carpenter en la suma de Kurt Russell, la neu i la música de Morricone: el resultat és 'La cosa', que també era un 'western', però de ciència-ficció.