Anar al contingut

ENTREVISTA

Tarantino: "Sóc molt més bon director que fa 20 anys"

El cineasta estrena 'Los odiosos ocho', un 'western' que recupera el plantejament teatral de 'Reservoir dogs'

PAZ MATA / LOS ANGELES

Tràiler de ’Los odiosos ocho’.

 
Tràiler de ’Los odiosos ocho’.

/

Quentin Tarantino (Knoxville, Tennessee, 1963) no necessita excuses ni absurdes teories per seguir fent el que fa. Amb un Oscar i un Globus d'Or al millor guió per 'Pulp Fiction', vuit candidatures a l'Oscar per 'Maleïts malparits', un Oscar i un Globus d'Or al millor guió per 'Django desencadenat' i el seu carnet de membre del Sindicat de Directors, l'‘enfant terrible’ de Hollywood té clar que seguirà per la mateixa via fins que ja no pugui estar a l'altura que ell mateix s'ha marcat. "Els 60 seran el meu límit, no vull fer pel·lícules geriàtriques”, va dir al complir 50 anys.

La seva nova pel·lícula, 'Los odiosos ocho', és un ‘western’ que transcorre en el mateix període de la història dels Estats Units que 'Django desencadenat', just després de la guerra civil, però canviant aquesta vegada les plantacions de cotó de Mississipí per les muntanyes nevades de Wyoming. Allà, enmig d'una tempesta de neu, un caçador de recompenses i la seva presonera busquen refugi en una parada de diligències i es veuen les cares amb una col·lecció d'infames personatges. Filmada en Panavision 70 mm i amb una banda sonora original d'Ennio Morricone, la pel·lícula suposa, en certa manera, un retorn a l'univers de 'Reservoir dogs', amb personatges que s'enfronten els uns als altres en un claustrofòbic escenari.

¿Per què es va decidir a tornar al 'western' després de 'Django desencadenat'?
Tradicionalment, els 'westerns' han representat l'estat de la nació en el període en què es van realitzar. No hi ha cap altre gènere que reflecteixi més bé l'època en què s'han fet. Per exemple, els 'westerns' dels anys 30 eren els del blanc o negre, molt simplistes; mostraven el bo i el dolent sense matisos. Als 50, que és l'era daurada del gènere, els anys d'Einsenhower, es venia l'ideal americà; però també, en un moment en què la població de color adquiria consciència del seu estat de postració, es va començar a entendre el conflicte racial i a mostrar certa simpatia envers l'indi. És una de les raons per les quals Jeff Chandler, l'actor que va interpretar Cochise a 'Fletxa trencada', va ser tan popular entre el públic afroamericà. Després van arribar els 'spaghetti westerns' dels anys 60, els 'westerns' pacifistes i ecologistes de l'era 'hippy', l'enfocament cínic, desencantat o nihilista dels 70, en ple 'Watergate', i el retorn a l'èpica dels 80, amb pel·lícules com 'Silverado', tan representatives de l'etapa Reagan.

¿I què diu 'Los odiosos ocho' sobre la nostra època?
Bé, quan vaig començar a concebre la pel·lícula no tenia cap intenció de tractar de forma deliberada assumptes contemporanis. Són coses que es van filtrant. I a mesura que anava escrivint el guió, em vaig adonar que d'alguna manera anava reflectint el que estava passant al país, el que veiem a la televisió cada dia, la cada vegada més profunda divisió entre els Estats demòcrates i els republicans…

Les tensions racials…
Sí, evidentment. La polèmica que hi va haver sobre la retirada de la bandera confederada als Estats del Sud va sorgir al mateix temps que acabàvem el rodatge. En el guió vaig incloure una frase que reflecteix bé el que està passant: "Quan els negres tenen por és quan els blancs estan fora de perill". Després dels assassinats a l'església de Carolina del Sud vaig optar per tallar aquesta escena perquè no volia afegir més llenya al foc. Però ha arribat el moment d'abordar seriosament el racisme institucional que ha existit i existeix al país.

"No tenia intenció de tractar a la pel·lícula assumptes contemporanis, però a l'escriure el guió em vaig adonar que reflectia el que estava passant als EUA, la divisió entre Estats demòcrates i republicans...

Veient la pel·lícula, un no pot evitar pensar en 'Reservoir dogs', encara que ara compta amb més recursos i eines.
Sí, és cert que les eines són molt diferents. Per començar, aquella la vaig fer amb un milió i mig de dòlars. En aquell moment pensava que si hagués pogut comptar amb un estudi que la financés, tindria més diners per pagar actors amb més caixet, però no hauria sigut el mateix. 'Reservoir dogs' compta amb un grup d'actors perfecte i el pressupost era molt apropiat per a aquella pel·lícula. I després s'ha representat en produccions teatrals per tot el món. Michael Fassbender, per exemple, em va dir que la seva primera actuació seriosa com a actor va ser en una versió teatral de 'Reservoir dogs' a Irlanda. Ara, 21 anys més tard, em trobo en aquella situació que tant desitjava llavors, amb més diners per fer coses com filmar en 70 mm, però he tornat a disposar d'un perfecte grup d'actors i a escriure una peça molt teatral que bé podria representar-se en un petit escenari a qualsevol lloc del món.

Parlant dels actors, ¿què el va fer decidir-se per Jennifer Jason Leigh per al paper de Daisy?
Daisy és un personatge que no tothom pot interpretar. Al principi és un misteri i amb el pas del temps anem veient la verdadera Daisy. I el seu monòleg, gairebé al final de la pel·lícula, és com un de Beckett. Vaig provar amb bastantes actrius, però al final la que va trobar el personatge va ser Jennifer. Em va convèncer des del primer moment en què va llegir el guió. Vam assajar a casa meva diverses de les escenes, i en una en què el personatge que interpreta Samuel L. Jackson li dispara en un peu, Jennifer va cridar tant que els veïns van trucar a la policia pensant que jo l'havia matat (riu). És la Sean Penn femenina, algú a qui vas a veure perquè saps que la seva interpretació no et deixarà igual.

"Jennifer [Jason Leigh] és la Sean Penn femenina. Algú a qui vas a veure perquè saps que la seva interpretació no et deixarà igual"

En aquestes dues dècades, ¿sent que ha millorat com a director?
No és que em consideri més autor o més bon artista, però si parlem de l'acte físic de dirigir una pel·lícula, crec que sóc molt més bo que fa 20 anys. Ara sé perfectament el que estic fent. Quan rodes una pel·lícula de gran format, com aquesta, has d'estar pendent de mil detalls, has de ser molt meticulós en tots els teus plans, i per poder-ho fer has de tenir les idees molt clares per endavant, no et pots parar a pensar.

¿Què li interessa més en aquests moments, les imatges o les paraules?
Des que vaig fer 'Kill Bill', el meu treball ha canviat cap al material literari i he anat avançant per aquest camí. Evidentment em segueixen interessant els elements visuals. M'agrada l'espectacle en el cine i vull que les meves escenes d'acció siguin fantàstiques, però cada vegada inverteixo més dedicació en el guió.