Somnis sintètics amb Editors

Editors es mouen entre extrems. El seu anterior disc abraçava un rock d’estil americà. I en el nou, la banda anglesa s’allunya gairebé del tot de les guitarres per envoltar-se de sintetitzadors. Per al baixista Russell Leetch, que forma part del grup des de sempre, «es tracta de la consolidació d’un camí, com la desembocadura lògica d’un procés en marxa des de fa temps».

    En realitat, aquest nou In dream sembla donar continuació al disc que van publicar el 2009, In this light and on this evening, la seva primera aproximació als sons sintètics. ¿No és In dream una depuració? «És possible, en certa manera és possible. En l’anterior disc ens vam esforçar massa per demostrar que encara érem una banda, malgrat la marxa de Chris». Russell es refereix amb aquestes paraules a Chris Urbanowicz, el guitar­rista que va abandonar el grup el 2012 a causa de les diferències creatives.

    Després de la seva marxa, Editors va passar de quartet a quintet amb l’afegit de Justin Lockey (guitarra) i també d’Elliott Williams (teclats, sintetitzadors, guitarres i cors). Amb aquesta formació presenta avui In dream a Razzmatazz (20.00 hores), amb The Twilight Sad actuant com a teloners.

    

EXERCICI DE CONTENCIÓ / Quan els vam conèixer, a principis de la dècada passada, Editors era un grup en l’estela del postpunk més fosc dels 80, però sense por al groove i a la lluminositat pop. La veu de baríton de Tom Smith ajudava a veure’ls com una banda de tribut a Joy Division o la resposta britànica a Interpol. De seguida es va mostrar, per bé o per mal, com una banda oberta al canvi de pelatge.

    Qualsevol similitud entre els primers Editors i els d’In dream és gairebé coincidència. La seva característica empenta èpica ha donat pas a la contenció: «Això és cert», admet Leetch. «Em sembla que alguna gent trigarà a veure-li la gràcia. No deixa d’haver-hi moments brutals, però és bastant contingut. No anem a la jugular». No busquin res tan ràpid com Blood i Munich, dos dels seus clàssics hits de festival indie. «És més lent per als nostres estàndards».

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

    Lent i, com indica el títol, somiador. In dream és gairebé el títol d’una cançó emblemàtica de Vellut blau, el clàssic In dreams. L’homenatge és involuntari: «Sempre ens sap greu dir que no era la intenció. Però la banda sonora de Twin Peaks ha sigut una referència per a nosaltres: fixi’s en la línia de baix de No harm...». M’hi fixo i així és: pur Badalamenti.

PRIMER DUET / Pregunto a Leetch com funcionen en directe les cançons més arrossegades. The Law hauria d’anomenar-se The Low, perquè sona a Low, la banda de rock lent. És el primer duet en la història d’Editors; ni més ni menys que amb Rachel Goswell, cantant/guitarrista del grup de culte Slowdive. «Ha sigut màgic. Escoltàvem un munt aquest grup quan érem més joves. I ara fixi’s».