Pere Vilà furga en el revés d'un polític

Tots tenim una imatge pública, una cara que oferim dins de l'entorn social en què ens movem. I després hi ha el nostre espai privat, la nostra intimitat, on aflora la verdadera personalitat, on ens comportem com som en realitat. Al voltant d'aquesta dicotomia, Pere Vilà Barceló (1975, Girona) ha construït la seva última pel·lícula, L'artèria invisible, basada lliurement en una novel·la de Joaquim Vidal a partir de la qual el realitzador torna a posar de manifest algunes de les idees que ja es trobaven presents en els seus anteriors films, especialment a La lapidació de Sant Esteve (2012).

Al director li agrada inspeccionar què passa de portes endins per furgar en les misèries quotidianes dels seus personatges. Potser, per això, el seu cine no és còmode de veure, perquè explora les zones més ocultes dels éssers que habiten les seves ficcions. Un cine de portes endins. «Se suposa que a casa nostra ens trobem segurs, ¿però… i si no és així?», comentava el director a la Seminci, on la pel·lícula s'ha presentat a concurs.

DUES PARELLES / Vilà Barceló ha definit L'artèria invisible com la història de quatre personatges units per l'abandonament i el xantatge (emocional i econòmic). Dues parelles, una de jove que viu en una situació precària i necessita tirar endavant de la manera que pot (ella a través de la prostitució), i una altra d'adulta i acomodada, amb una relació que s'ha acabat estancant en la incomunicació i la desídia, en part a causa de l'arrossegament de les seves respectives frustracions i obsessions particulars. Ell és un polític que aspira a ocupar un càrrec públic (Àlex Brendemühl). Ella (Nora Navas) ha de carregar amb el pes de la seva necessitat insatisfeta de ser mare. Entre tots ells s'establirà un vincle essencial, una artèria invisible. «Les persones estan unides fins i tot més enllà de la seva pròpia existència», continua Pere Vilà. «I cada un d'aquests personatges intenta formar una idea de família a partir de retalls que no són els seus, perquè tots es troben totalment sols i desemparats. Ja no saben com estimar-se».

La pel·lícula comença amb una sèrie d'imatges a les notícies que testimonien el moment de crisi econòmica i crispació social en què vivim. Però el personatge de Brendemühl sembla aliè a elles. «Viu en un món marcat per les aparences. S'ha construït una màscara, una façana pública i una imatge de rectitud impol·luta», ens explica l'actor, que torna a encarnar un d'aquells personatges misteriosos i taciturns que desprenen tensió i violència a través de la seva mirada. «Com que no sé vocalitzar, sempre em toquen aquesta mena de papers -fa broma-. Sóc especialista en silencis».

Notícies relacionades

Cristina de Suècia, la reina més transgressora

La Central obre la seva nova llibreria a Consell de Cent

Els dos intèrprets han destacat el repte i la satisfacció que els ha suposat treballar sota les ordres de Pere Vilà Barceló. «Té una forma d'abordar la creació molt especial», remarca Nora Novas. «S'endinsa en l'ànima dels personatges, opera des de la poesia, com si fos un pintor. Cada nota és un ensenyament, et vincula d'una forma molt intuïtiva amb els estats emocionals en què t'has d'introduir».

L'artèria invisible és una pel·lícula en què predomina el hieratisme gestual, puntuat amb alguns moments d'explosió emocional tan dolorosos com pertorbadors. A vegades no veiem el que passa, el fora de camp ens ho impedeix, però se sent com si ho estiguéssim presenciant. No obstant, en ocasions, xoquem frontalment amb la realitat en primer terme. Vilà amaga, però també ensenya (com aquell polèmic pla d'una fel·lació). És calmat per fora, convuls per dins.