La verdad

La verdad és una de les pitjors pel·lícules possibles sobre periodisme, sobretot perquè insisteix sorollosament i arrogantment en la necessitat que la premsa «es faci preguntes» i al mateix temps santifica el seu protagonista precisament per no qüestionar-se si la informació que ofereix podria ser falsa o no. En concret, la pel·lícula recrea l'escàndol generat als Estats Units quan, dos mesos abans de les eleccions del 2004, l'informatiu televisiu 60 minutes va acusar el candidat George W. Bush d'haver rebut un tracte de favor durant el seu servei militar, gràcies al qual va poder evitar anar al Vietnam. Dos documents essencials per sostenir la tesi van resultar ser falsos.

Assumir els errors és una ­obligació moral de tot periodista, però el director James Vanderbilt vol convèncer-nos que, en canvi, fer-ho és com rendir-se o trair els principis propis. Resulta xocant contemplar fins a quin punt aplaudeix els responsables de la informació, encapçalats per Mary Mapes (Cate Blanchet), precisament quan mostren el seu pitjor judici periodístic. I, per si no n'hi hagués prou amb tot això, la pel·lícula encadena una ­pesada successió de sermons sobre què és el verdader periodisme -sobre com es veu amenaçat tant per uns empresaris avariciosos com per un públic indiferent- pronunciats amb sorpresa i ingenuïtat propis d'un noiet per gent que per una altra part acredita anys i anys d'experiència.