Aleksiévitx, la Nobel polifònica

Centenars de milers de liquidadors (bombers, científics, obrers i especialistes en energia nuclear) van col·laborar, en els mesos que van seguir l’explosió, l’abril del 1986, del reactor número quatre de la central nuclear de Txernóbil (Ucraïna) en les perilloses i complexes tasques per posar límit als devastadors efectes del desastre. Un d’ells tenia un fill que demanava repetidament que li prestés el barret amb què es va cobrir el cap mentre treballava als voltants de la fàbrica atòmica ucraïnesa. Al cap d’un temps, el nen va morir, víctima d’un tumor cerebral.

Aquesta és una de les torbadores històries que l’escriptora i periodista bielorussa Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel de literatura del 2015, recull al llibre Voces de Chernóbil, sens dubteuna de les seves obres més famoses. Portant el gènere del reportatge periodístic a cotes ignotes, segons l’opinió de l’Acadèmia Sueca que l’acaba de llorejar, Aleksiévitx narra els sofriments d’aquells homes, dones i nens que es van veure afectats, d’una manera o d’una altra, pel pitjor desastre atòmic de tots els temps, «en una obra polifònica, memorial del patiment i del coratge en el nostre temps».

«El llibre és una estremidora col·lecció de relats, narrats en primera persona», rememora per a EL PERIÓDICO la catalana Marta Ter, llicenciada en filologia eslava i comentarista de temes polítics a l’espai postsoviètic. Ter va arribar a conèixer en persona Aleksiévitx després d’una conferència que va tenir lloc al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) el 2006, en què la periodista va participar amb dues escriptores russes més, Lilia Kim i Natalia Tolstaia, aquesta última descendent de Lev Tolstoi. I d’Aleksiévitx en recorda, especialment, les dures crítiques que dedicava llavors al president rus, Vladímir Putin, i al nacionalisme que es fomentava des dels poders públics russos. «El seu eslògan és una cosa així com: Rússia aixeca’t i deixa d’estar agenollada», va declarar llavors la reportera ara guardonada amb el Nobel al diari madrileny Abc .

TRUCADA TELEFÒNICA

L’escriptora va rebre la trucada telefònica de rigor des d’Estocolm al seu domicili de Minsk, la capital de Bielorússia. «Això és una recompensa no sols per a mi, sinó també per al nostre petit país, que ha viscut sempre com entre premses», va declarar. Més tard, durant una roda de premsa, va fer honor a la seva condició de dissident política al llançar una dura invectiva contra els actuals dirigents de Rússia, la potència veïna. «Estimo el món rus, bo i humanista; davant el qual tothom s’inclina; el del ballet, el de la música i el de la Literatura; però no estimo el de Beria (cap del servei secret NKVD durant la Gran Purga dels anys 30), Stalin, Putin o Xoigu» (actual ministre de Defensa de Rússia), va declarar l’escriptora. «Tampoc aquesta Rússia que en un 86% riu quan la gent mor a Donbàs», va reblar. Aleksiévitx està convençuda que Putin està arrossegant el seu país a un «nou Afganistan» a l’enviar avions a atacar Síria.

Aleksiévitx és la 14a dona que rep el Nobel de literatura. L’última va ser, fa només dos anys, el 2013, quan l’Acadèmia Sueca va reconèixer la canadenca Alice Munro. Les autoritats bielorusses, amb les quals Aleksiévitx manté un tens pols, es van limitar a saludar la concessió del Nobel amb fredor i correcció. «Saludem la decisió del comitè dels Nobel de concedir el premi de literatura 2015 a la nostra compatriota, l’escriptora bielorussa Aleksiévitx», diu un comunicat de la Cancelleria de Bielorússia. «La nostra terra és rica en talent i estem convençuts que el Nobel a Aleksiévitx no serà l’últim gran premi internacional pels èxits dels bielorussos en els àmbits científic, literari, mèdic i altres», va assenyalar. No obstant, el president bielorús, Aleksándr Lukaixenko, va guardar silenci. «Les autoritats bielorusses fingeixen que no existeixo, i el president bielorús també», va constatar Aleksiévitx.

La periodista va néixer a Ucraïna el 1948, sota el Govern de Stalin. A diferència d’altres escriptors de l’espai exsoviètic, mai ha patit empresonament, encara que sí que ha hagut d’absentar-se del seu país durant llargs períodes. En l’actualitat, viu a cavall entre Minsk, França, Suècia i Alemanya.

Notícies relacionades

Svetlana Aleksiévitx: "Una societat autoritària és una societat masculina"

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

El seu primer treball, La guerra no tiene rostro de mujer , és una recopilació, escrita en llengua russa, com la resta de les seves obres, de relats de dones que van combatre durant la segona guerra mundial, recollits amb un magnetòfon. Després, va fer servir la mateixa tècnica, amarant-se de les experiències traumàtiques viscudes per individus particulars amb l’objectiu de destapar els horrors de la invasió soviètica de l’Afganistan durant els anys 80, a l’obra titulada Els taüts de zinc , publicada el 1990.

Aleksiévitx és coneguda entre els especialistes de l’ex-URSS per retratar l’ homo soviéticus , un individu que ha viscut sota règims totalitaris durant tant de temps que és absolutament incapaç de ser lliure.