ENTREVISTA AMB LA Premi Nobel de literatura 2015

Svetlana Aleksiévitx: "Una societat autoritària és una societat masculina"

Ivano-Frankivsk, Ucraïna, 1948. Premi Nobel de literatura 2015.

La premi Nobel bielorussa (encara que amb tres pàtries més; l’URSS, que la va formar, Ucraïna, el país de la seva mare i on va néixer, i Rússia, perquè utilitza la seva llengua en la seva obra) visita aquests dies Espanya; a Barcelona ha participat en el festival Literal i dimecres que ve la podrem escoltar al CCCB.

8
Es llegeix en minuts
Ernest Alós
Ernest Alós

Cap de secció de Participació

Especialista en Quan puc escric sobre història, literatura fantàstica i de ciència ficció, ornitologia, llengua, fotografia o Barcelona.

Ubicada/t a Barcelona

ver +

En forma de mosaic de veus, la periodista ha reconstruït als seus llibres les grans crisis del règim soviètic fins que el 2013 va fer balanç de la seva caiguda a ‘Temps de segona mà’ / ‘El final del ‘Homo sovieticus’ (Raig Verd / Acantilado).

L’experiència de les dones en la segona guerra mundial (‘La guerra no tiene rostro de mujer’, Debate) li va costar el seu primer enfrontament amb la censura el 1983. El règim de Lukaixenko va fer que s’exiliés de Bielorússia del 2000 al 2011.

La guerra de l’Afganistan la va portar a escriure el 1991 ‘Els nois de zinc’ / ‘Los muchachos de zinc’ (Raig Verd / Debate) i el desastre nuclear del 1986 a publicar al cap d’11 anys ‘La pregària de Chernòbil’ / ‘Voces de Chernóbil’ (Raig Verd / Debate). 

La primera periodista que obté el premi Nobel de literatura pel seu treball documental arriba a Barcelona justa de forces. Una malaltia l'obliga a esquivar el sol i el més lleu corrent d'aire. Potser perquè ja no està en condicions de recórrer els països de l'antiga URSS trepitjant camps contaminats per la radiació, buscant viudes i veterans de guerra, mares de soldats caiguts o jubilats nostàlgics de Stalin, el seu pròxim projecte tractarà sobre l'amor (encara que, és clar, del que neix en llocs difícils). I és que cada un dels seus llibres és un autèntic repte: entre 300 i 500 entrevistes, i cinc o sis anys de feina. Diu de si mateixa que és una dona orella: les experiències que recull també van emergint durant l'entrevista.

-Els testimonis que recull als seus llibres els qualifica sovint de 'pregàries'. ¿Per què aquest terme? En rus la paraula que es pot traduir com a pregària té un significat molt ampli i molt profund, més enllà de l'aspecte religiós; és el prec, la comprensió profunda, una compenetració entre el subjecte i el món exterior. Jo busco persones que estiguin en un estat d'exaltació, que han viscut alguna cosa que les ha commocionat. Aquest tipus de conversa és similar al de la pregària. Jo normalment trobo el meu interlocutor a prop de la mort o a prop de l'amor, en aquest estat tan extrem de demanar, d'expressar, de vomitar tot el que té a dins. Jo no escric sobre les catàstrofes, aquest només és formalment el tema dels meus llibres. Jo en realitat escric sobre l'amor.

-Els seus llibres són qualificats com a 'novel·les de veus'. ¿Un nou gènere? Vaig veure que els gèneres tradicionals ja no donaven de si, no podien tocar els temes que volia treure a la llum. Havia de buscar una fórmula nova. Jo vinc d'una família de mestres de poble, a casa nostra sempre hi ha hagut molts llibres, però el que jo sentia en les veus de les dones m'impressionava molt més que qualsevol dels llibres que havia llegit.

-¿Per què va triar desaparèixer com a narradora i reproduir només els monòlegs dels seus entrevistats? No seria correcte dir que estic absent als meus llibres. Hi és present el meu punt de vista, la meva manera de percebre i de pensar. La qüestió és que el grau de detall dels testimonis que trio perquè apareguin al llibre és tan alt que no puc posar-me jo allà dins, al costat d'ells. Altres autors que han intentat personalitzar més han fracassat. Aleksei Adamóvitx i Danil Granin, dos grans noms de la literatura russa, van publicar un llibre, Les veus del setge, sobre l'assetjament de Leningrad. Allà apareix el diari d'un nen que viu la mort dels seu familiars, una darrere l'altra. D'una habitació, on viu una dona que prefereix no saber a què es dedica, en surt olor de mandonguilles. El nen va escriure que sobreviuria si menjava de les restes, però que no ho volia fer. I va morir. Però després, els autors comencen a filosofar. Jo com a autora no m'ho permeto. No puc competir amb aquest testimoni.

-Quan va acabar als tribunals per 'Els nois de zinc', algunes mares argumentaven que aquelles no eren les seves paraules, i va haver de debatre davant el jutge sobre els límits de la literatura al donar forma als testimonis. ¿Quins són per a vostè? Quan jo firmo un testimoni amb un cognom, tot el que escric ho ha dit aquella persona. El que faig és triar entre les 200 o 300 pàgines de conversa que tinc de cada una d'elles. El que passa és que aquelles persones tenien dues veritats, la que creien correcta i la real. Miri, una vegada em van avisar que havia arribat un altre taüt de zinc. Una dona sola a qui havien reclutat el seu fill. Vivia en una habitació de 9 m²; ella gatejava i cridava al voltant del taüt, deia que no podia ser ell, que era massa alt per a aquella caixa tan petita (el que passava és que moltes vegades no hi havia cossos sencers per retornar), i no vam poder parlar. Al cap d'unes setmanes em va explicar que el seu fill era fuster, que reparava mobles per als oficials i de sobte el van enviar a l'Afganistan sense saber ni disparar: evidentment va caure com un conill. Quan al cap dels anys li vaig preguntar què hi feia al tribunal si jo havia escrit el que m'havia explicat, em va dir: «Necessito que el meu fill sigui un heroi».

-També eren heroïnes les protagonistes de 'La guerra no tiene rostro de mujer', dones que van combatre els nazis. Va passar una cosa similar. Les entrevistava i començaven amb el discurs oficial fins que canviaven de xip i m'explicaven, amb un altre llenguatge, la veritat. Després van al·legar que allò només m'ho havien dit a mi, a una noia jove, que donaven per fet que aquella part no era per publicar: en la vida sota un règim totalitari la ment de la gent funciona segons aquestes regles. Els censors el van vetar durant tres anys. Per sort, Gorbatxov va llegir el llibre, el va citar en un discurs i es va publicar. Se'n van vendre dos milions d'exemplars i la gent va entendre molt bé el llibre, però les protagonistes no, deien que empetitia el seu heroisme. Hi havia un cànon masculí del que era l'heroi soviètic. La societat les va haver de convèncer que podien ser dones i heroïnes.

-No sorprèn que el censor posés problemes a relats de violacions, o escenes com la de la partisana que va ofegar el seu nadó perquè els alemanys no descobrissin el seu grup. I jo també em vaig autocensurar...

-...però, ¿per què van vetar aquells en què es parlava de la regla, o d'amors, o la història gairebé divertida de la dona que va salvar en braços un esturió beluga pensant que era un soldat que s'ofegava? El censor va veure absurd això de l'esturió, i va considerar que dir que no se'ls va donar roba femenina era una ofensa a l'URSS. Elles m'explicaven: «¿Creus que el més terrible en la guerra és morir? No, el més terrible és anar vestida durant cinc anys amb uns calçotets espantosos. Estàvem disposades a morir per la pàtria en qualsevol moment, però no a morir per la pàtria en calçotets». Quan arribaven a aquest nivell de sinceritat, es trencaven els models que ens havien ensenyat.

-Però ¿per què aquelles heroïnes després van haver de passar a l'oblit? Perquè una societat autoritària és una societat masculina. I perquè després de la guerra van quedar molt pocs homes i va començar una lluita entre les dones: a les que venien del front les altres les veien com una amenaça. Encara ploro recordant el testimoni d'una dona que va tornar de la guerra carregada de medalles i al segon dia la seva mare li fa un farcell i la fa fora dient-li: «Les teves dues germanes han de casar-se, i no podran perquè a tu et miren com una puta de la guerra».

-¿Aquella disposició a morir dels qui van lluitar en la gran guerra, és la mateixa que va aparèixer a Txernóbil? És una cosa sobre la qual vaig reflexionar molt. No n'estic segura. En la segona guerra mundial la gent es movia per un ideal poderós. Ens agradi o no, es llançaven al combat per la pàtria i per Stalin. A Txernóbil la diferència és que s'enfrontaven a una cosa que desconeixien. Les primeres setmanes es van desplegar militarment. I jo els preguntava als soldats: «¿A qui disparareu, a les lleis de la física?». El fet era diferent, però el sistema va reaccionar igual; desplegament militar i llançar-se a l'atac. Jo preguntava a l'hospital als que havien estat al focus de la radiació si tenien fe en la idea soviètica. Deien que no, que ells estaven allà per defensar la seva terra. A Moguilev, quan el Govern alemany va retirar els seus especialistes pel perill, els russos se'n reien d'ells. És interessant, es nota aquí la diferència en la relació que té la persona amb la seva pròpia vida i com la percep en relació amb l'Estat. Els soviètics estaven entregats en cos i ànima al seu país.

Notícies relacionades

-¿Que hi hagi milions que encara funcionen amb aquests esquemes mentals és el que explica l'existència d'algú com Putin? Just d'això és del que parlo en tots els meus llibres. Quan escrivia Temps de segona mà deia sempre el mateix: «Nois, no us feu gaires il·lusions amb la democràcia, la revolució la va fer Gorbatxov i quatre gats més com nosaltres, però el poble té una altra mentalitat». No s'ha de demonitzar Putin, Putin és la personificació de milions de desitjos, de dolors, de visions, de plors, d'aquesta gent russa enganyada, robada, destruïda. Putin és un col·lectiu, no és un individu. És la personificació de l'home roig. Potser només ara, amb sang i dolor, com a Ucraïna. Per cert, ¿ha llegit tots els meus llibres? ¿Què li han semblat?

-Molts testimonis són esgarrifosos. Així que suposo que escoltant-los de viva veu vostè deu haver plorat tant com les veus que recull. Miri, aquesta és una pregunta que em fan sovint i que odio. ¿La feina d'un oncòleg infantil és fàcil? No m'agrada que sacralitzin la figura de l'escriptor. És la meva feina, és la meva professió.