Wallander es queda orfe

Havia superat el pànic inicial i l'impuls de rendir-se i «deixar-se engolir per l'abisme» que va significar, el gener del 2014, anar a la consulta del metge per una molesta torticoli i sortir amb un diagnòstic «greu de càncer» al pulmó esquerre amb metàstasi a la nuca. «La idea d'ajeure'm a esperar la mort ja no existia», va escriure. Però l'abisme el va atrapar a traïció, de matinada, mentre dormia a casa seva, a Göteborg. Henning Mankell (Estocolm, 1948), pare de l'inspector Kurt Wallander, amb qui es va alçar en indiscutible representant de la novel·la negra sueca, i escriptor i dramaturg compromès amb la pobresa a l'Àfrica o la causa palestina, moria aquest dilluns als 67 anys.

Però no se'n va anar en silenci. Després d'una trajectòria que inclou 40 novel·les (publicades a Espanya per Tusquets), diverses obres de teatre i una dotzena de llibres infantils i juvenils (a Siruela), va llegar les seves últimes reflexions vitals al rebre «la certesa paralitzant que patia una malaltia greu i incurable» en alguns articles periodístics i a Arenes movedisses, el seu últim llibre, publicat aquest setembre.

ARENES MOVEDISSES / En aquesta obra hi intercalava records de la seva infància amb pensaments sobre la mort i la vida, l'esperança i la por, i es mostrava preocupat pel medi ambient, els residus nuclears, la desigualtat o la pobresa. I evocava, des de les primeres pàgines, com amb vuit o nou anys pensava en quina mort l'espantava més. Una era trepitjar el gel en un llac: «que es fes un forat i que m'engolís (...) Ofegar-me sota de la capa de gel. El pànic del qual ningú et podia alliberar. El crit que ningú sentiria. El crit que es congelava fins a convertir-se en gel i mort». Una altra donava títol al llibre: caure en «els tentacles esborronadors» de les arenes movedisses, una cosa que li causava basarda, el mateix, confessava, que va tornar a sentir al saber que tenia càncer. La seva, era, «una lluita silenciosa per sobreviure a les arenes movedisses», resistint-se a ser «arrossegat al fons».

Mankell, amb més de 40 milions d'exemplars dels seus llibres venuts en més de 40 idiomes, va perpetuar amb la seva empremta el llegat del gènere negre escandinau que va deixar als 70 el cèlebre tàndem format pel matrimoni Maj Sjöwall i Per Wahlöö. A base d'utilitzar crims i delictes com a mirall del que l'envoltava, va destruir el mite de les idíl·liques societats nòrdiques i va aixecar l'alfombra denunciant abusos i injustícies del sistema polític i social suec i per extensió d'Occident.

Guanyador, entre altres, del premi Carvalho, va fundar, el 2001, amb Dan Israel, Leopard, l'editorial on va publicar, a més dels seus llibres, escriptors africans. Autor de thrillers com El xinès i El cervell de Kennedy, la seva gran herència ha sigut Kurt Wallander, a qui va parir el 1991 a Assassins sense rostre. El seu taciturn, rondinaire i turmentat inspector, diabètic, alcohòlic i un pèl obès, protagonitzaria dotze novel·les, entre elles La cinquena dona, que li va obrir les portes d'Espanya, i Els gossos de Riga, sempre fiant-se de la seva intuïció per resoldre casos davant la incompetència judicial i policial.

A TELEVISIÓ / No va voler matar literalment Wallander, amb qui compartia la passió per l'òpera italiana i l'obsessió per la feina. Però darrere L'home inquiet, on va donar el relleu a la seva filla Linda, el seu entranyable personatge no podria mai tornar a ser el mateix. Tot i que el seu inspector ha tingut una doble vida a televisió, amb versions, entre les quals ell destacava la protagonitzada per Kenneth Branagh a la BBC.

Casat amb Eva Bergman, filla del cineasta Ingmar Bergman, Mankell va néixer el 1948 en una família burgesa però quan era petit la seva mare el va abandonar i el va deixar amb el seu pare jutge. Als 16 anys se'n va anar de casa, va deixar l'institut i va anar a París. Allà va treballar en un taller d'instruments musicals i va viure tan precàriament que fins i tot recollia burilles de terra. Va tornar a Suècia decidit a ser escriptor i es va iniciar en el teatre.

Embarcar a la Marina mercant el portaria a l'Àfrica per primer cop el 1972. El continent el va embruixar de per vida, fins al punt que passava mig any a Suècia i mig a Moçambic -«Viure amb un peu a la neu i un altre a la sorra em dóna una millor perspectiva del món. Veig més clarament la condició humana. Això és el que em donen l'Àfrica i Europa. Les parts positives i negatives de cada una», va afirmar a aquest diari-.

Notícies relacionades

El testament ajornat de Mankell

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

«Vaig arribar a Moçambic per descobrir les diferències entre blancs i negres i vaig acabar per descobrir que som iguals», deia sovint. En aquell escenari, que li va inspirar la seva sèrie de novel·les africanes, com Tea-Bag i El fill del vent, i l'assaig sobre la sida Moriré, pero mi memoria sobrevivirá, va ser trist testimoni de la mort, la violència i la fam. Allà, l'autor de La lleona blanca va dirigir el Teatre Avinguda de Maputo, reflex del seu compromís social i la seva manera de combatre l'analfabetisme a l'Àfrica. Coherent amb les seves idees, va lluitar contra l'apartheid a Sud-àfrica i va participar el 2010 en la flotilla de la llibertat, que va intentar trencar el bloqueig israelià sobre els palestins de Gaza.

Acabava de publicar a Suècia Botes de goma sueques, continuació de Sabates italianes, una novel·la íntima on un home mira al passat davant l'últim desig d'un antic amor. Mankell sabia, com va dir fa poc, que «la mort és un pas que hem de fer sols».