Lluís Elias: "Que ara em diguin que no serveixo, toca la pera"

Tenia 33 anys quan Albert Boadella el va fitxar com a ajudant de direcció d'Els Joglars gairebé sense conèixer-lo. Van ser 14 anys de gires i èxits, però després de vuit obres teatrals, tres sèries de televisió i una pel·lícula, Lluís va deixar la companyia per iniciar el seu propi camí. Des d'aleshores ha presentat desenes de projectes però, al marge d'un paper petit com a mossèn Artur a La Riera (la telenovel·la de TV-3), fa temps que ningú el contracta a Catalunya. Amb 61 anys i malgrat el seu currículum no arriba a final de mes, però conserva intacte l'esperit juganer i provocador d'Els Joglars.

-¿La seva família no el va advertir de la inestabilitat del món de la faràndula?

-És clar. Un dia la meva àvia em va portar a l'oculista, que es deia Jaime Salom i escrivia teatre (La casa de las chivas). «El meu nét vol ser actor», li va deixar anar la meva àvia. I ell li va contestar: «Doncs si vol ser actor, ho serà». Després es va dirigir a mi i va dir: «Vostè faci d'actor, però primer acabi una carrera».

-Li va fer cas i va estudiar Magisteri.

-Fer classes en una escola rural és la il·lusió de la meva vida, però quan, després de molts anys, vaig tornar a demanar feina de mestre, a la dona que em va atendre gairebé li agafa un atac de riure: «¿Però vostè té crèdits? ¿No? Llavors està a la cua de la cua de la cua».

-¿Per què va deixar Els Joglars?

-Amb Els Joglars he sigut l'home més feliç del món. Boadella és un mestre del teatre, un artesà i un artista, però després d'anys treballant colze a colze amb una persona en l'àmbit artístic les energies són altres i va arribar un moment que cap dels dos aportàvem res a l'altre.

-¿Què va passar després?

-Em vaig quedar a la Casa Nova de Pruit (Osona), que és on van néixer Els Joglars. Vaig arreglar la masia, vaig muntar el grup de teatre La Companyia és Grata amb gent jove i el que a mi em semblava que eren idees arriscades...  Però no va sortir bé. Treballar en teatre és la síndrome del Guadiana. Avui tothom et coneix, després desapareixes i pensen que segueixes treballant al màxim a l'Odéon de París o a Nova York...

-No és el seu cas, precisament.

-Visc a Terrassa i treballo a Albacete. He dirigit sis espectacles per a la productora Albacity Corporation, que no pot pagar-me perquè no té diners. Allà confien en mi, però aquí els meus projectes no s'accepten. Em diuen que és la crisi, i m'ho crec. No vull pensar malament. Potser no estic preparat per treballar en un Lliure o un Teatre Nacional, però en aquest món tot són famílies i em temo que jo vaig passar massa temps a Els Joglars.

-Hi ha molts artistes en la seva situació, com si la precarietat fos el seu destí. 

-En aquest món la cultura es tracta amb desdeny; es confon cultura amb oci i tradicions. Un monòleg fa riure, però no és cultura. El teatre és amor per la paraula i pel gest; és un acte religiós, gairebé màgic. La cultura és cara, ¡però és l'aliment de l'esperit! El problema no és només el 21% d'IVA. No hem sabut fer una indústria cultural; no en tenim ni idea, perquè ens interessen poc el teatre, el cine, la dansa, la música, la pintura i l'escultura.

-¿Quina és la seva situació personal?

-No dormo al carrer perquè tinc amics que m'ajuden. Però no vull fer-me la víctima. Tothom intenta treballar del que li agrada i poca gent ho aconsegueix. Però que ara, als 61 anys, em diguin que no serveixo em toca la pera. Només demano que es valorin els meus projectes de forma coherent i que no em donin allargues.

Notícies relacionades

Una consagració massiva i un aniversari total

La festa de la Fira, la festa d’‘Abril’

-Boadella està ben posicionat a Madrid. ¿Li ha demanat feina?

-Em semblaria frustrant demanar-li feina. Seria reconèixer el meu fracàs. No dubto que, si l'hi demanés, m'ajudaria, però no és la meva manera de fer les coses.