Raimon: «Estem davant un interrogant apassionant»

L'estiu no és precisament l'època de l'any en què Raimon (1940) concentri la majoria dels seus recitals, ja que els teatres i auditoris coberts són molt més comuns al seu modus operandi que els recintes a l'aire lliure. Per això és singular la seva aparició, els pròxims dies, en dos festivals estivals, ETC, de Tarragona, on actuarà demà (Teatre Auditori Camp de Mart, 22.00 hores), i Porta Ferrada, a Sant Feliu de Guíxols, que l'acollirà dilluns de la setmana vinent (Espai Port, 22.30 hores).

Parlem amb el cantautor de Xàtiva sobre el seu moment artístic i la seva mirada a la canviant agenda sociopolítica. El veiem molt animat i explícit quan parla de l'actualitat valenciana, i bastant més reservat respecte de la catalana.

-Actuar en un festival d'estiu, en un context suau, vacacional, ¿el condiciona a l'hora de seleccionar el repertori?

-No, jo treballo a partir d'un mateix repertori possible a partir del qual vaig escollint. Sí que pot ser que inclogui algunes cançons més idònies, de reflexió sobre el paisatge, però potser són dues, com a molt. El recital el preparo a partir del meu estat d'ànim. ¡I el dels meus músics!

-¿I quin és aquest estat d'ànim, ara?

-Home, el propi d'un moment molt bonic, de canvi. Estem davant d'un interrogant apassionant. Hi ha una ebullició, amb un canvi que es veu venir, en el qual no mor el que és vell però ja està naixent una cosa nova, i que pot ser important. Veurem cap on va. Perquè si es tracta només de substituir unes rodes del cotxe per unes altres, això no és cap canvi.

-Encara no ha actuat a València després de la sacsejada política de les últimes eleccions.

-No, però hi he anat per raons familiars i per veure la situació. Estic molt satisfet del que ha passat a Xàtiva. Alfonso Rus, que era l'alcalde i el president de la Diputació de València, a qui deu haver sentit com comptava bitllets, era un senyor que m'havia fet pagar el teatre perquè hi pogués cantar. Allà, durant molts anys, em volien fer fill predilecte, però aquests senyors del PP hi estaven absolutament en contra. Ara a l'ajuntament ha quedat una composició amb forces d'esquerra que ja m'agradaria que fos més generalitzada al País Valencià.

-Les coalicions d'esquerres no sempre tenen una vida plàcida. ¿Confia que allà funcionaran?

 -Ja em coneix (riu), m'acullo al que deia Gramsci sobre el pessimisme de la intel·ligència i l'optimisme de la voluntat. Perquè quan analitzes la situació no deixes de pensar que la llista més votada ha sigut la del PP. Però, bé, ells tenen molta gent a la presó o imputada, incloent-hi dos expresidents, és una cosa molt forta. I segueixen en les seves posicions de sempre en temes com la llengua, negant una cosa tan òbvia com és la unitat del català, que és un fet que reconeix el mateix diccionari de la RAE…

-¿Creu que anirem cap a una relació diferent entre catalans i valencians?

-És el que hauria de ser. I que jo pugui anar allà a cantar amb normalitat. Fins ara, a mi i a molts cantants i grups valencians ens han apartat de qualsevol circuit d'actuacions. Crec que el canvi s'ha de notar en això, que deixi d'haver-hi aquesta hostilitat.

-Sembla que tornarà Canal 9.

-No ho sé, crec que volen posar-lo en marxa encara que sigui simbòlicament de cara al pròxim 9 d'octubre. Però és un assumpte molt complicat, perquè hi ha un dèficit enorme. És que aquesta gent no ha deixat ni les pedres, és terrible.

-Tot això, ¿pot constituir un material inspirador per fer cançons?

-(Riu) A Paul Éluard, després de la guerra, als anys 50, li van preguntar una cosa per l'estil i va respondre que si es donava aquesta coincidència entre els seus sentiments i l'expressió poètica, endavant, però si no, ¿per què ho hauria de forçar? A mi em passa el mateix. Així que la resposta és que no ho sé. No sé si d'aquí dos mesos m'emocionaré molt, o gens, amb el que està succeint per reflectir-ho en una cançó. Jo no sóc l'amo de mi mateix en aquest aspecte. Envejo els que escriviu cada dia, perquè jo puc passar-me quatre o cinc mesos, o un any, amb una cançó i si no em surt em quedo molt fastiguejat.

-L'any passat, al Palau de la Música, va estrenar una cançó, 'I nosaltres amb ell'. ¿Hi ha altres noves composicions en camí?

-Sí, n'hi ha algunes… Aquesta la vaig cantant i sembla que la gent la va agafant. Són cançons més reflexives, i sempre és més difícil que entrin a la primera.

-En aquesta peça hi ha referències al pas del temps i també a la col·lectivitat. «Si la gent que vol pogués, si la gent que pot volgués, altre país seria el país on visc».

 -Sí, i després diu: «Intenten amb moltes lleis, i si cal amb violència, esborrar diversitats i negar la diferència». Aquesta és una estrofa lligada al moment. Aquí sí que em va sortir aquesta barreja entre el jo i el nosaltres. La possibilitat d'un nosaltres.

-El 'nosaltres' ha irromput amb força en la manera de fer de molts músics que abans no ho contemplaven, o almenys no ho feien d'una manera conscient. 

-En la meva obra, sobretot al començament, hi havia un desig important en aquesta línia. A Diguem no hi ha aquest desig d'identificació, aquesta dialèctica. Després, com en totes les coses, quan llegeixes un llibre et quedes en el primer nivell i després hi tornes i veus més coses. I hi ha la música, que pot seduir encara que la lletra digui «corazón de melón, melón, melón»...

-L'última vegada que vam parlar, el maig del 2014, el debat sobre la sobirania de Catalunya ocupava gairebé tot l'escenari polític. Ara fa l'efecte que un altre eix, l'esquerra-dreta, o a dalt-a baix, li disputa el protagonisme. ¿Té aquesta percepció?

-Aquest és un debat intern, de Catalunya. I miri, en aquest territori no hi vull entrar perquè no l'he estudiat a fons. Tinc les meves impressions, però no m'agradaria entrar en l'expressió d'una opinió. Quan ets mitjanament conegut veus com la teva opinió es modifica, com la col·loquen en uns calaixets que han creat prèviament, i em sembla que jo no encaixo en cap d'ells.

-¡Tranquil, no tornarem a preguntar-li si és independentista o no!

-No, no, però estem en un moment d'un canvi brutal, que espero que sigui de veritat. En tots els aspectes. I han de passar encara moltes coses. Per començar, les eleccions del 27 de setembre a Catalunya, després les d'Espanya, i després hi ha el tinglado d'Europa... Com deia, sembla que una cosa nova pot néixer però n'hi ha una altra que no s'acaba de morir. És un moment apassionant, i jo em sento molt viu en aquestes coses…

-Així, de cara al 27-S...

-Doncs direm com en el futbol, ¡que guanyi el millor!

-Bé, el 2 de desembre complirà 75 anys i l'endemà cantarà a l'Auditori. ¿És el moment de mirar enrere?

-Sí, tots sabran que tinc tants anys, però bé (riu)… Farem una cosa especial, sí.

-De fet, el pas del temps exerceix un paper notable en la seva producció dels últims temps, com en diverses cançons del seu últim disc, 'Rellotge d'emocions' (2011).

-Sí, encara que fixi's que una de les meves primeres cançons té com a títol D'un temps, d'un país. El temps ja estava present. És una preocupació existencial, profunda, perquè l'has vist en els altres. La meva mare tenia 47 anys quan jo vaig néixer i segurament això m'ha condicionat. Era l'any 1940. Actualment tenir fills no és res, però en aquella època, a aquella edat, era una mica estrany. Segurament això condiciona, vés a saber, hi ha tantes teories…Es diu que les coses més importants són les que ens passen quan estem al ventre de la mare, i dius, ¡home, nofotem, si és així no hi puc fer res!

Notícies relacionades

Entrades Raimon - Barcelona - 03/12/2015

Doble recital de Raimon

-¿Raimon seguirà invariablement amb la seva agenda de concerts amb vistes al 2016?

-Sí, i crec que hi ha moltes possibilitats de tornar a cantar a València, i això em fa molta il·lusió. I al País Valencià en general, perquè hi ha totes aquestes ciutats mitjanes, de 30.000 o 40.000 habitants, que fins ara les tenia el PP i les ha perdut totes. Per això dic que el que ha passat allà és molt important. Ara, a veure si tenim sort, i ja que aquestes esquerres són plurals, es posen d'acord. Si no, hi haurà dissonàncies, però espero que es llimin i que la realitat les faci avenir-se.