Contes d'amor negre

¿Per què els contes són curts? Només conec dues respostes escaients a aquesta pregunta: o perquè expliquen pocs fets (els relats de Katharine Mansfield) o perquè els expliquen d'una manera molt sintètica (les vides imaginàries de Marcel Schwob). Se sobreentén que si els fets són abundants i la narració no és sintètica el que tenim a les mans és una novel·la.

Tal com suggereix el títol, els contes de Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d'un arbre concentren molts esdeveniments en poques paraules, sovint tota una vida en quatre o cinc pàgines. Aquesta velocitat elevada té uns efectes antisentimentals, ja que quan algú es mor en dues pàgines inspira pietat, mentre que quan es mor en una línia provoca indiferència o fins i tot un somriure. Com que les històries que explica Liudmila Petruixévskaia (Moscou, 1938) són més aviat dramàtiques, la síntesi té un efecte  paradoxal, o potser reflexiu. Els fets no ens fan plorar ni riure, però tampoc ens deixen indiferents. Així, quan llegim «i després van pujar al cel directament des de la pols dels camps de treball», entenem que l'autora ens estalvia els detalls d'un drama prou conegut. Més que d'humor negre, podríem parlar d'amor negre.

Només em puc imaginar Liudmila Petruixévskaia escrivint a mà, i de tant en tant veig una frase on el traç es cargola, a mig camí entre la rúbrica i el kanji, amb una fluïdesa que només pot ser fruit dels anys. Ja deia Miles Davis que hem de tocar molt temps per poder tocar tal com som, i entenc aquests contes com el concert d'una jazzwoman abrupta i melodiosa, el resultat d'un llarg camí de coneixement, d'art, de provatures. És irrellevant que els contes siguin fruit de l'experiència o que provinguin de la imaginació. El que compta és que la matèria, i sobretot la manera, ja que resplendeixen de serenitat i d'un humor comprensiu com ho fa una màxima sufí.

Dels 17 contes del recull m'agradaria recordar-ne quatre: Baies verdes d'agrassó, que evoca oníricament la crueltat infantil; Les aventures de la Vera, que rememora tota la inconsciència creativa de la joventut; Alí Babà, amb una protagonista que ve a ser una Vera que no se n'ha sortit; El fill de la Tamara, dedicat als vells, a les seves confusions, els seus encerts i els seus inferns.

Més que de felicitat o de tristesa, els contes de Liudmila Petruixévskaia són plens de vida. Hi trobem solitaris en companyia, éssers tímids, vulgars, tristos, necessitats en diversos àmbits, rampelluts, resignats, combatius. Hi predominen els resums biogràfics de dones que no han tingut sort amb els fills, els marits, els amants o els néts.

Són dones russes, en general pobres i abandonades, però entenc que en aquest llibre viure a l'URSS és tan sols una anècdota. L'efecte és acumulatiu, ja que al final del llibre tenim la sensació que entenem més les dones en general, i això és un regal. Gràcies, Liudmila Petruixévskaia, i gràcies Miquel Cabal Guarro per fer-ne una traducció viva i genuïna.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

HI HAVIA UNA VEGADA UNA NOIA... /  ÉRASE UNA VEZ...  L. Petruixévskaia  Periscopi / Marbot  Trad. Miquel Cabal / Ana  Gelbenzu.  232 / 184 pàg. 18 €