El joglar irònic Krahe

Fugia de la figura del «cantautor plasta», un dia parodiada pel seu amic Pablo Carbonell, i va marcar distàncies amb la cançó protesta de dents serrades practicant un frugal costumisme satíric, tot i que als anys 80 el seu Cuervo ingenuo el va enfrontar al govern socialista. El va inspirar la cançó extemporània de Brassens i va aprendre a tocar la guitarra als 30 anys, quan alguns trobadors de la seva generació ja eren superestrelles. Tot va ser sempre una mica estrany, seguint un pas diferent, en la trajectòria de Javier Krahe, cantant, compositor i home espectacle de distància curta, que ens va deixar ahir a la matinada, als 71 anys, víctima d'un infart.

La poca importància que es donava Krahe a si mateix era proporcional a la falta de pretensions del seu cançoner, en què ni hi havia tornades amb vocació de conquistar mercats ni himnes amb què pretendre representar cap generació. Krahe cantava a les seves coses, que eren les de molts: la reflexió vital tirant a fatalista, l'univers femení com a font de frustració amb formes tragicòmiques (ell, que des dels anys 70 estava amb la mateixa dona, la canadenca Annick), el divertimento eroticofestiu i, a vegades, l'al·legoria política amb mala llet o la protesta anticlerical. Amb materials literaris que recalaven al Segle d'Or castellà, que alternaven el realisme amb la faula i el relat oníric, i intentant evitar el «sermó del cantautor», assenyalava fa un any i mig a aquest diari.

Començar tard en la cançó accentua l'aire accidental, casual, de la seva biografia. Crescut en el madrileny barri de Salamanca, havia estudiat un any d'Econòmiques i no sabia massa bé què fer amb la seva vida quan, després de passar tres anys al Canadà, va agafar la guitarra i Chicho Sánchez Ferlosio el va convèncer per estrenar-se en una sala, La Aurora. Hi eren El Gran Wyoming i El Reverendo, Clavel i Jazmín, el mag Tamariz i un principiant Almodóvar. La següent estació, La Mandrágora, on va establir un trio amb Joaquín Sabina i Alberto Pérez immortalitzat en un àlbum llançat el 1981 que, deia, no feia honor a l'ambient de deliri d'aquelles nits. Entre el públic, Fernando García Tola, que se'ls va emportar al programa de Carmen Maura Esta noche.

Els seus discos, com Valle de lágrimas (1980) i Aparejo de fortuna (1984), cultivaven la seva cançó brassensiana amb arranjaments burlescos i tocs de jazz manouche, si bé més tard Sacrificio de dama (1993) va ser un intent de modernització a cop de rock llatí. Krahe intentava recuperar-se d'una mala ratxa, després que Cuervo ingenuo, una crítica a Felipe González en els dies del referèndum de l'OTAN («hombre blanco hablar con lengua de serpiente»), li va valer un veto de TVE i, segons denunciaria, dels ajuntaments socialistes. Va passar quatre anys tocant en bars amb el seu contrabaixista, Javier López de Guereña.

Notícies relacionades

L’OTAN del "papi" Trump

Borja-Villel combat la narrativa burgesa del museu tradicional

REBENT HONORS / Es va foguejar com a actor fent de metge fumador a No respires. El amor está en el aire, de Joan Potau, i la seva carrera va arribar a un punt d'estabilitat quan, a finals dels anys 90, va crear, amb amics com Carbonell, El Gran Wyoming i Santiago Segura, el segell 18 Chulos. En el doble compacte ... Y todo es vanidad (2006) cantaven les seves cançons Morente, Serrat, Alejandro Sanz... Incloïa un documental, Esta no es la vida privada de Javier Krahe, que recuperava unes imatges inèdites en què cuinava un «crucifix al forn», motiu d'escàndol i querella de la qual va acabar sent absolt.

En temps difícils va reactivar la seva lírica de protesta («me gustas, democracia, porque estás como ausente», cantava evocant Neruda a ¡Ay, democracia!) i el seu últim disc d'estudi, Las diez de últimas (2013), sona ara premonitori. Seguia omplint sales com Luz de Gas, on el 27 de febrer va oferir el seu últim recital a Barcelona, en el marc de Barnasants. Antinostàlgic, no s'abonava als seus clàssics i prioritzava el seu cançoner recent. Era un cantautor hivernal, que els estius es retirava a Zahara de los Atunes. Allà va ser on el va atrapar la mort, després d'haver anunciat un any sabàtic, «selvàtic», deia, que, de sobte, ha pres una forma inesperada.