L'espectre dels Beatles

The Bootleg Beatles ho fan tan bé que els assistents semblen oblidar-se que són una tribute band i els veus gravant el recital amb el mòbil com si fos Paul McCartney qui està cantant Yesterday i no un tal Steve White, nascut el 1969. És l'increïble món de les bandes d'homenatge, o clòniques, que brinden brillants, desconcertants, miratges valent-se de la indefensió emocional dels fans, capaços del que sigui per fer-se a la idea que han vist una vegada més, una última vegada, el seu artista favorit, aquell artista que els va canviar la vida.

Notícies relacionades

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Billie Eilish regna de valent i amb intimitat

En aquesta lliga, The Bootleg Beatles són una exquisidesa: concerts que cuiden el detall, que reprodueixen al mil·límetre els jocs vocals i el més subtil redoblament de Ringo Starr, amb músics de suport a càrrec de cordes i vents, vestuaris canviants i muntatges de vídeo. Una completa immersió audiovisual que, divendres, al Sant Jordi Club, en el 50è aniversari del concert dels Beatles, els autèntics, a la Monumental, va venir precedida de l'actuació de Los Sírex, els altres protagonistes d'aquella nit. Leslie va deixar clar que ells no són fills del beat, sinó del rock'n'roll, i van reivindicar la contundència primigènia del gènere citant Gene Vincent i Eddie Cochran, paios durs que els van inspirar en els seus inicis. Fa 55 anys que toquen (de la formació clàssica segueixen dos titulars més, el guitarrista Pepe Fontseré i el baixista Guillermo Rodríguez), i mantenen vigor i elegància. San Carlos club, La escoba, Presumida, la versió de Lucille, de Little Richard... La crida de les arrels.

TRES ETAPES / The Bootleg Beatles van oferir un xouen tres blocs. El primer, centrat en la seva era beat, amb americanes i corbates, es va obrir amb She loves you i va recórrer clàssics com A hard day's night i Can't buy me love, fins a Twist & shout. Veus conjuntades, gestos calcats i un quadro semblant al que devia ser veure el grup el 1965. Després, uns Beatles en color, psicodèlics, de l'era Sgt. Pepper's, disc que ells no van arribar a mostrar en un escenari. McCartney, amb baix Rickenbecker, cantant The fool on the hill, i Ringo a bord del Yellow submarine. I un tram final amb les seves últimes i lliures aventures: un Harrison hippy, amb texans, entonant While my guitar gently weeps i un Lennon de blanc posant-se rocker a Come together. Rumb al càntic final de Hey Jude, amb el Sant Jordi Club rendit als Beatles. Perdó, a The Bootleg Beatles.