Esperar sense esperança

hi ha exercicis teatrals que creixen de forma admirable des dels plantejaments més modestos, però també ambiciosos. Aquest aparent contrasentit s'explica en muntatges com Et vindré a tapar, de la Companyia )e( espai en construcció. Aquesta creació col·lectiva es va forjar al centre cívic de Can Felipa del Poblenou, va passar al nou espai teatral alternatiu de La Vilella de Poble-sec i ara La Seca-Espai Brossa li ha donat nova volada (en cartell fins al 12 de juliol) amb motius sobrats.

Perquè Et vindré a tapar és una obra d'aquelles que es couen a foc lent i en què es mima en grau extrem el contingut i la forma del que s'explica. La seva petita gran història se situa en la immediata postguerra espanyola, a les Terres de l'Ebre, amb una dona jove que espera el retorn del seu marit del front republicà. «Esperar sense esperança és l'acte més heroic que hi ha», es diu a l'obra en una frase de terrible càrrega dramàtica. Així, decideix emprendre una incerta busca amb dues amigues davant la notícia que han vist el seu marit a l'altre costat del riu. Les seves companyes també són víctimes del conflicte, una viuda i l'altra amb el seu marit mutilat. Totes tres emprendran un viatge, per moments fantasmagòrics i claustrofòbics però també còmics, cap a una tràgica realitat.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

EFECTES MÀGICS / Et vindré a tapar es desenvolupa amb tan pocs mitjans com molt enginy. On no arriben els recursos ho fa un talent que persegueix la complicitat de l'espectador. Al costat de tres excel·lents actrius (Maite Bassa, Montse Bernad i Blanca Solé), la violinista Roser Farré posa des d'un racó un gran fons musical i desplega uns senzills i màgics efectes sonors.

Roger Ribó, el director artístic de la jove companyia que s'ha format a Londres, pilota una posada en escena mesurada -en moviment i paraula-, despullada de tot artifici, senzilla (solament en aparença) i molt de Peter Brook, en aquest sentit. Tot just tres maletes, unes americanes, unes camises i un llençol serveixen per traslladar-nos a una època molt fosca. La mirada aquosa, abatuda, de Montse Bernad, que encarna la jove que busca el desaparegut, reflecteix per si mateixa el drama de les joves viudes de la guerra civil.