Elegant sang de llibre

Les narratives francòfones ens han regalat algunes de les millors novel·les negres de la dècada. Una narrativa en francès que va des d'una obra tan reconeguda com La veritat sobre el cas Harry Quebert (del suís Joël Dicker) a d'altres de relegades, cas de les ignorades Zulu de Caryl Férey i Atomka de Franck Thilliez, de Taràntula de Thierry Jonquet (substrat literari del film La piel que habito d'Almodóvar) i de les exòtiques novel·les de les vietnamites Tran-Nhut. Igualment, la traducció el 2013 d'un thriller com Alex va passar desapercebuda, i el llibre no va atraure l'atenció fins que a Pierre Lemaitre -el seu autor- se li va publicar a l'any següent Ens veurem allà dalt, una novel·la històrica imprescindible i obra amb què va guanyar el gran premi del Goncourt. Llavors vam ser conscients de la nostra fortuna, la de ser contemporanis d'aquest narrador prodigiós i llavors, només llavors, van brotar els comentaris magnífics, els adjectius elogiosos i aquell repetir -una vegada rere l'altra- «gran troballa». Sí, el d'un nou i excepcional escriptor.

DOS EN UN / Molt pocs saben dominar dos registres, i Lemaitre ho fa a l'uníson: així esdevé tant un mestre de la gran novel·la (la clàssica, la realista, aquella que la reconeixem al llegir-la) com un monstre del relat detectivesc més esmolat; Alex va ser un descobriment, el del segon tom de la trilogia del comandant Verhoeven, una trilogia de quatre llibres. I al marge Vestido de novia, de lectura independent -immensa novel·la, com totes les de l'autor-, si disfruta de la crònica negra i pot suportar les crueltats literàries, li recomano assaborir aquesta sèrie sent fidel al següent ordre: primer atacar la novel·la que avui proposo, Irène; després Alex (com he dit, la primera publicada aquí) i al final Rosy & John i Sacrifices (en anglès, Camille), les dues últimes per traduir.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Irène és una novel·la magnífica, superior, tan brutal en l'escriptura com en els detalls... ja que no els estalvia. Una obra estructuralment complexa, coral en els personatges (el comandant Verhoeven s'envolta d'amics que cadascun vol ser un univers), hipnòtica en la seva lectura, inquietant en la descripció de la matança. Una valoració justificada pel seu argument, per les múltiples escenes del crim i els assassinats perpetrats: el plagi meticulós dels homicidis descrits en diverses novel·les: sang de llibre. Un relat

-en definitiva- que esdevé una clara evocació tant de Val McDermid (i d'Asesino de sombras) com de John Connolly (i Todo lo que muere). Un llibre seductor que captura l'atenció i que ens sorprèn pel seu desplegament: en contrast amb els repulsius fetgets, ens plau la seva elegància constructiva, la subtilesa d'una bastida lleugera feta de puntades (les mínimes per elevar-lo, malgrat ser sòlides i discretes) meravellats en els bells silencis, en la persuasió desplegada, en l'aleteig del procés reflexiu i sucumbint pel caràcter explícit de les aberrants escenes. Si comença a llegir Irène després no podrà dormir... però tampoc podrà deixar-lo.