John Connolly: «La novel·la negra no ha de sermonejar»

Charlie Bird Parker va començar la seva trajectòria fa 16 anys i 12 llibres com un policia de Nova York aclaparat per l'assassinat de la seva dona i la seva filla. Llibre a llibre s'ha anat desvelant que està immers en un joc en el qual intervenen àngels caiguts i venjadors, individus misteriosos com el Patrocinador Principal i el Col·leccionista, i sinistres déus tel·lúrics. El Que s'Espera Darrere del Mirall, El Déu de les Vespes, El Déu Enterrat, l'Home Verd... John Connolly (Dublín, 1968) continua desenvolupant aquesta fascinant combinació de novel·la negra i fantàstica en el seu últim títol publicat a Espanya, El invierno del lobo (Tusquets). A Prosperous, un idíl·lic poble de Maine on ha desaparegut una noia, un estrany culte perviu en una església traslladada pedra a pedra des d'Anglaterra.

-Després del seu anterior llibre, La ira de los ángeles, va dir que el següent afegiria poca informació d'aquesta mitologia. Però El invierno del lobo continua desvelant bastants detalls.

-De fet, el llibre que es publicarà l'any que ve a Espanya, Una cançó d'ombres, ho canvia bastant tot. Però El invierno del lobo era necessari per assenyalar aquest camí: els llibres de la sèrie ja no es poden repetir després del que passa en aquest, que acaba amb Parker en un lloc molt estrany. Una part del plaer radica a llegir els llibres de manera seqüencial. Però com que en la tradició de la novel·la negra cada novel·la és un compartiment estanc, es tracta d'un acte d'equilibri, de donar pistes perquè el lector també pugui començar a llegir per aquest llibre.

-¿Introduir l'element fantàstic trenca també les regles del gènere negre, o més aviat recupera els orígens en la novel·la gòtica, de misteri i horror?

-La segona cosa, absolutament. Edgar Allan Poe ja ho feia. Recentment he llegit les entrevistes pòstumes a Ross MacDonald a Rolling Stone. Establia una connexió molt clara entre les novel·les gòtiques i les de misteri. La novel·la gòtica se sent fascinada pel bé i pel mal, per les famílies, per la història. I sí, algunes novel·les gòtiques coquetegen amb el món sobrenatural. Sempre he considerat que la novel·la negra i la novel·la sobrenatural estan molt més a prop del que sembla. Totes dues tracten sobre la intrusió. En una novel·la negra aquesta intrusió és humana, és un criminal, un assassí. En una novel·la sobrenatural és una entitat no humana. Però les conseqüències són les mateixes. Qualsevol que sigui víctima d'un crim no es torna a sentir mai més segur al món. Les teves pressuposicions sobre quines són les regles que ens regeixen queden completament minades. No em semblava que hi hagués res dolent a reunir aquestes dues tradicions perquè es complementen perfectament. El rebuig a la barreja de gèneres té motius comercials. Quan Dickens va escriure el Conte de Nadal, ningú li va dir: «Charles, ¿què hi fa aquí un fantasma? ¡El teu terreny és el realisme social i això hauria d'anar a una altra prestatgeria!».

-La por i l'espant seria el que tindrien en comú novel·la negra, de misteri i de terror.

-Per descomptat, la por. Totes tracten sobre la por. La novel·la policial parteix de les bases de la racionalitat, que el món en què vivim és lògic. Però això és una capa finíssima per sobre de la realitat. El món és molt més estrany del que ens pensem.

-La novel·la negra nord-americana no tenia aquests elements fantàstics però sí que va iniciar una tradició de realisme social i denúncia. Actualment potser és més necessària.

-No estic gaire segur que la ficció tingui cap obligació envers la realitat. Desconfio moltíssim de la novel·la negra com a crítica social. Jo crec que la seva preocupació hauria d'anar més enllà, ser més profunda, buscar veritats essencials. No crec que reflectir una crisi com la irlandesa hagi de ser el seu objectiu principal. No ha de sermonejar. Encara que a cert nivell hi ha molt de crítica social a El invierno del lobo...

-I a la novel·la anterior, amb els telepredicadors conservadors.

-Sí, però està disfressat. No vull que els lectors sentin que els faig un míting. Però, per exemple, a El invierno del lobo els habitants de Prosperous representen una mentalitat molt estesa als EUA que no hi ha cap obligació envers la societat, només t'has de preocupar de la teva família i dels veïns que s'assemblen a tu, i els pobres, que es fotin. La gent de Prosperous pensa que ha sigut beneïda per Déu.

-En el seu cas, per un Déu.

 

-Sí. I a Amèrica molta gent que és rica està convençuda que ho és perquè Déu els somriu, que la riquesa és una recompensa. I el corol·lari és que la pobresa és una espècie de càstig merescut. Si hagués escrit alguna mena de credo anticapitalista, no l'hauria volgut llegir ningú. I tot i així rebo cartes duríssimes als EUA perquè consideren que sóc excessivament progressista. Això ens porta a un punt que és molt interessant. Aquesta gent no entén res. La novel·la policíaca tracta sobre l'Estat, sobre una institució que es deu al dret, no a la justícia. La novel·la policíaca és essencialment conservadora. La novel·la negra tal com es va desenvolupar a Califòrnia a partir de la Collita roja de Hammett està protagonitzada per detectius privats, individus que tracten amb individus. Aquesta novel·la negra sempre ha estat del costat dels pobres.

-Tornem al món sobrenatural. Enfrontar-se a un déu o a un dimoni, i no a un simple criminal, afegeix alçada al protagonista d'una novel·la.

-La majoria dels delictes són comprensibles: la gent actua per fúria, per ràbia, per egoisme, per por. Les novel·les de Charlie Parker pregunten: ¿existeix una font molt més profunda que tot això? ¿Portem a dins la llavor d'un mal preexistent? Parker s'enfronta a criminals normals, comprensibles: assassins, lladres... Però també a un joc del qual ningú està segur del tot amb quines regles es juga.

-Als seus llibres sempre hi ha la part d'Angel i Louis, amb armes, assalts amb visió nocturna i explosius de pel·lícula d'acció. ¿No són un element estrany?

-Bé, sempre busques un contrast. Entre aquesta església tan estranya que hi ha en un poble de Nova Anglaterra, amb déus pagans, i aquests elements del món modern.

Notícies relacionades

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

La vida sense Paul Auster

-¿La secta de la Família de l'Amor realment va existir?

-Aquesta secta va existir realment. Eren molt més que una secta inconformista. No creien en aquest déu de la trinitat, creien que existia un déu anterior que es manifestava a través de la naturalesa. Eren panteistes, capaços de matar persones per protegir-se a si mateixos, una gent molt estranya. Encara és més estrany que la part més tova d'aquest culte acabés confluint amb els quàquers. Però el seu líder va desaparèixer, i molts dels seus seguidors. Com a escriptor, quan trobes amb una cosa tan estranya com això és un regal.