L'habitació del darrere d''Una conxorxa d'enzes'

La història és sabuda. Llegendària. Gairebé una novel·la en si mateixa darrere de la novel·la. I la novel·la és per descomptat Una conxorxa d'enzes, obra cabdal de l'humor rabelaisià convertida en peça de culte gràcies a la tenacitat de la mare del seu autor, el desaparegut John Kennedy Toole, que va aconseguir que l'obra veiés la llum pòstumament i obtingués el Pulitzer nou anys després de la mort del seu fill. A Espanya, des del seu llançament el 1982 en castellà, l'o-bra ha sumat a Anagrama 84 edicions i és, sens dubte, una de les joies incombustibles del seu catàleg. Ara la biografia Una marioosa en la máquina de escribir. La vida trágica de John Kennedy Toole y la extraordinaria historia de 'La conjura de los necios' de Cory MacLauchlin (també a Anagrama) coincideix a les llibreries amb la nova traducció al català, en el mateix segell, que ofereix una nova i més expressiva versió.

Toole va ser un jove professor universitari i aspirant a escriptor de Nova Orleans, carregat de sobrepès i d'inseguretats, que un mal dia de 1969, fart de rebre garrotades per la dura feina d'editing a distància de l'editor Robert Gottlieb, va enterrar l'obra en una caixa, es va deixar arrossegar per la paranoia i es va acabar suïcidant als 31 anys. Fins aquí el primer acte. El segon el posa en marxa la mare de l'autor, Thelma Ducoing, convençuda de la genialitat incompresa del seu fill, portant el manuscrit als principals editors de Nova York sense èxit i, en un acte desesperat, assaltant per sorpresa Walter Percy, un escriptor que acabava de guanyar el National Book Award, amb l'exigència que llegís la novel·la. Ell es converteix en l'avalista del llibre, que finalment va llançar una petita editorial acadèmica als Estats Units. A la premsa li va faltar temps per recollir una meravellosa història que semblava contenir-ho tot: fracàs, drama, mort, abnegació maternal i un agredolç èxit.

CONTROL / La mare va ser, a més, un bombó per als mitjans de comunicació: una septuagenària amb molt caràcter i no poques taules -va estudiar art dramàtic- que es va encarregar de controlar mil·limètricament la història oficial de l'escriptor i gràcies a ell es va convertir en una celebritat. Thelma, que va morir el 1984, va ser una dona possessiva que va dedicar tots els seus esforços a arraconar el pare malaltís i impulsar el seu fill cap a una carrera artística, fiscalitzant les seves amistats, tant les femenines com les masculines. El problema per als biògrafs va ser haver de lidiar amb aquesta dona, el drac de la cova, decidida a encunyar la que ella creia millor versió de Toole fins i tot a risc de manipular la realitat. I aquí entra el treball de Cory Mac­Lauchlin, que descarta anteriors aproximacions biogràfiques més tenyides de sensacionalisme, però també intenta mantenir-se allunyat dels deliris de grandesa de la mare. Amb tot, la biografia no acaba d'aclarir del tot bona part de les zones fosques de Toole. Per començar, la gran pregunta queda sense resposta: ¿per què una dona que es va dedicar a recollir sistemàticament tots i cada un dels papers del seu fill va destruir la nota de suïcidi? Quan se li preguntava pel seu contingut solia contestar amb evasives. Tampoc va explicar els motius de la baralla que va fer que Toole, dos mesos abans de morir, fiqués les seves coses al Chevy amb què se suïcidaria (manipulant el tub d'escapament), tallés d'una vegada el cordó umbilical i se n'anés definitivament de casa dels seus pares, a qui ja no tornaria a veure.

CULPA / Thelma va construir una història a la seva mida minimitzant el desequilibri mental del seu fill. El suïcidi seria, segons les seves paraules, la reacció natural a la incomprensió que el va envoltar. El 1965, Toole havia patit una crisi en una visita frustrada al seu editor a Nova York i en moltes cartes va parlar sense embuts dels seus episodis depressius. Sense cap dubte, Toole sabia prou bé de què parlava quan es va imaginar el seu descontrolat heroi Ignatius Reilly, però la mare necessitava un boc expiatori per culpar de la mort del seu fill i aquest va ser Robert Gottlieb, a qui va dibuixar com un torturador. MacLaughin ha llegit detingudament la correspondència entre tots dos, en què l'editor de Simon and Shuster es mostra exigent però no denigratori i ha reunit moltes opinions que defensen el seu treball. «És possible que Thelma no sabés, o preferís no saber, fins a quin punt el seu fill confiava en Gottlieb, a qui havia confessat aspectes de la seva vida que rara vegada compartia amb ningú», escriu el biògraf.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Un altre factor espinós de Toole és el de la seva suposada homosexualitat reprimida, que alguns treballs donen per feta sense aportar proves. MacLauchlin, que no les ha trobat ni en un sentit ni l'altre, no hi està d'acord: va tenir una nòvia a la universitat i l'única sospita és haver tractat un temps un noi de maneres efeminades. També desmunta el seu mite com a alcohòlic. «En els seus últims dies al Dominican Collegue el seu comportament va ser estrany, però mai ningú el va veure borratxo».

Tot això potser ja no importa gaire, l'única realitat és la perdurabilitat d'una novel·la que en les pitjors circumstàncies va saber obrir-se pas cap al lector per quedar-se.