Històries del Poble-sec

'Cleòpatra', d'Iván Morales, treu nota en la trilogia dels diners del Lliure

Escena de ’Cleòpatra’, que es representa al Lliure.

Escena de ’Cleòpatra’, que es representa al Lliure. / FELIPE MENA

1
Es llegeix en minuts
JOSÉ CARLOS SORRIBES / BARCELONA

Dylan Bravo està de tornada. Ja no es mou per Las Vegas, on va acollir a la parella protagonista de Mammón a la recerca de fortuna. Tanca pàgina d'aquell turbulent passat i ho fa, amb ànim de redempció, al Poble-sec. Al barri ha llogat una habitació a una prostituta orgullosa de ser-ho, amb passat d'artista i  ànim reivindicatiu en dies en què exercir la seva professió al carrer resulta encara més difícil del que és habitual. La parella creuarà el seu camí amb una noia que fuig d'un nòvio violent amb una bossa Kipsta plena de droga. És Cleòpatra, la segona part de la trilogia Tot pels diners del Lliure que no desmereix la impactant obertura de Nao Albet i Marcel Borràs.

Firma la peça Iván Morales, autor, entre altres obres, de Sé de un lugar i Jo mai. Reivindica en aquesta complexa peça, amb un inici una mica críptic i sempre valenta, la seva condició de cronista teatral barceloní, en concret de la zona del Raval, ara ampliada al Poble-sec. D'alguna manera ja ho va experimentar amb el grup de joves de futur més que incert que van alimentar somnis frustrat al bar Amparo de Jo mai.

Notícies relacionades

Persisteix un esperit similar a Cleòpatra, el nom artístic de la prostituta (magnífica Anna Azcona) que és la llogatera de Bravo, de nou a càrrec del gran Manel Sans. La inesperada aparició de la filla d'ella (prometedora Clàudia Benito) obre l'espectacle  amb un dur monòleg que ja ens situa en un entorn de personatges àvids de trobar un esquerda d'il·lusió (o d'amor) en les seves vides. Només ho aconseguiran de manera momentània.

CRÒNICA EMOTIVA / Morales dibuixa amb escriptura ferma i poètica un univers que oscil·la entre aquest terreny personal i un altre de més ampli, que parla de la polèmica transformació i canvis d'aquella zona de la ciutat. Serien com a acotacions imprescindibles per mantenir el to d'una obra, de dinàmica posada en escena, en què els diners només hi surten de forma col·lateral. Poc importa, davant el calat dels tres personatges d'una crònica emotiva, gens complaent, del nostre temps.