El món de Vallcorba

Si Jaume Vallcorba va voler fer dels seus llibres, també, un objecte bell, respectuós amb les tradicions de l'ofici, un continent a l'altura del contingut, una cosa molt semblant va fer amb el taller en què es creaven. El pis art déco de Muntaner, 462 (un art déco molt barceloní, amb més Mediterrani que mecànica) que va acollir des del 1999 les seves editorials, Quaderns Crema i Acantilado, es va obrir ahir a una vintena de visitants, en un acte d'homenatge organitzat per la Setmana de la Poesia de Barcelona. Per als que treballen allà cada dia potser sembla estranya la curiositat dels visitants (encara que un aprofita per deixar un currículum, és cert) que es torna  reverència a l'entrar al despatx de Jaume Vallcorba, amb la fotografia de Ferran Freixa que es va convertir en la silueta d'atzavara del logotip de Quaderns Crema. «Potser els sembla un despatx normal i corrent. Aquí treballem amb silenci, organització, pensem i parlem», els diu als visitants Sandra Ollo, viuda de Vallcorba i successora en la seva tasca editorial.

Al cap de dues hores, autors i amics de Vallcorba recorden a la Biblioteca Mercè Rodoreda l'inconformista i extravagant que va mudar en editor exquisit, el deixeble de Martí de Riquer -«crec que després de la Sandra va ser la persona que més va estimar», diu Masoliver-. El «savi» que va arribar a la mort després de retrobar la religió recordat per Ponç Pons. A l'editor i erudit que en les seves converses amb Rafael Argullol demostrava que per a ell «la poesia era una continuació de la vida, i la vida una continuació de la poesia» i que l'edició «era la punta de la muntanya submergida de la literatura, la cultura i la vida». El que després d'armar-ne una de les seves va enviar de tornada a la impremta un llibre de Francesc Parcerisas perquè li faltava la pàgina de respecte final, aquella que va en blanc.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Però els que  moments abans han passejat amb Sandra Ollo per l'editorial (els lavabos reformats per Enric Miralles, les cuines dels anys 30 amb el seu mobiliari original) també han après més d'una i dues coses del món de Jaume Vallcorba. Sovint altres col·legues s'estranyaven, «i deien que això era una casa, un pis», recorda Ollo. «És un pis perquè som molt europeus, és una maison d'edition», diu que responia l'editor. D'habitació en habitació, Ollo pot repassar per als seus visitants tot el procés editorial. Drets, edició, disseny, arxiu... La sala d'espera on molts es van desesperar. Un caseller en què cada llibre és una cartolina que va avançant etapes (lectura, correccions, composició, imprimatur). Un arxivador, el purgatori, amb els llibres que hauran de ser corregits si es reimprimeixen.

Poder explicar com es fa un llibre com qui ensenya un pis. I és que, recorda Masoliver, Vallcorba «era una persona d'una altra època, que tots plorem i de la qual va ser el seu últim representant».