El suïcidi d'Europa

Al cap de poc temps de començar a escriure aquesta crítica, salta la notícia que Marine Le Pen ha suspès de militància al Front Nacional el seu pare, de 86 anys, per afirmar que l'Holocaust va ser «una minúcia de la Història». No és la primera vegada ni serà l'última que diu una cosa així, de manera que és fàcil deduir que el parricidi polític no és un acte de justícia moral, o un rampell de seny, sinó una estratègia per guanyar electors entre els votants indecisos de la dreta. És molt possible que el gest doni els seus fruits, i que Michel Houellebecq l'encerti: el 2022 França serà dels feixistes o dels musulmans. I la millor opció és la segona. Al capdavall, afirma, els francesos sempre han sigut uns col·laboracionistes. I quan França i Alemanya, els països més civilitzats del món a les albors del segle XX, van decidir entregar-se a la barbàrie de la primera guerra mundial, van firmar el certificat de defunció d'Europa. Europa està morta, es va suïcidar fa temps.

Submissió no és tan diferent d'El hombre en el castillo, en què Philip K. Dick imaginava com seria el món

-i, particularment, els Estats Units- si les forces de l'eix haguessin guanyat la segona guerra mundial. No obstant, com a nou exemplar de novel·la ucrònica, fa bastant més por, perquè el que explica és un malson que podria complir-se, com molts dels vaticinis que fa George Orwell a la novel·la 1984 han acabat complint-se. En la manera com l'autor de Plataforma descriu la successiva conversió de tots els poders fàctics francesos a l'Islam -es mostra especialment ferotge amb els espècimens de la comunitat universitària, els quals retrata com a males bèsties, dropos i covards- hi ha la fredor implacable, inassumible per inevitable, dels humans al ser colonitzats per una raça extraterrestre a La invasión de los ladrones de cuerpos. En el memorable clàssic de Don Siegel no hi havia lloc per a la diferència, o el que és el mateix, per a la resistència. És, en fi, el que sosté la magnífica última novel·la d'Houellebecq: «La idea sorprenent i simple que el cim de la felicitat humana resideix en la submissió més absoluta».

PROVOCACIÓ / Més enllà de les seves implicacions ideològiques -que poden ser titllades de provocatives però no de frívoles: estan justificades des de la lògica d'un analista polític-, 

Submissió és, com la resta de l'obra d'Houellebecq, la història d'una soledat. De l'home com a anacoreta que ni tan sols està convençut de la seva misantropia, perquè la seva única malaltia és la seva incapacitat d'estimar. Perquè així és François, professor universitari, especialista en Huysmans, cada dia més lluny de tot i, per tant, de si mateix, armat amb la lucidesa del que ha perdut la fe, i entén que les idees són vestits bruts i gastats que s'han de substituir per sobreviure. Sobreviure com a morts en vida, com a zombis que es deixen portar per un tros de carn. La carn és, aquí, l'Islam, però podria ser el nazisme, la Cienciologia, el bolivarisme, qualsevol cosa que escrigui aquest foli en blanc, insomne i borratxo, en què s'ha convertit l'home contemporani. Houellebecq pot haver-se transformat en l'estrella de la literatura francesa llançant bombes a tort i a dret, però la seva prosa segueix sent més melancòlica que cínica, més sincera que publicitària.

3SUBMISSIÓ

SUMISIÓN

Michel Houellebecq

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Trad.: Oriol Sánchez Vaqué  /                   Joan Riambau Möller. / Anagrama.

279 / 288 p. 19,90 €