10 històries ocultes de les plantes

1 Cascall Pintures rupestres, ‘col·locades’ i esperits

S’han trobat restes de cascall entre les dents d’un home del neolític; restes de llavors de cànnabis i cervesa en alguns recipients; en roques i coves fins i tot s’han localitzat estranyes espirals i zig-zags que indiquen: a) o bé que els prehistòrics tenien un gran talent per veure les geometries més recargolades de la naturalesa o b) representaven les visions que tenien després d’ingerir beuratges al·lucinògens. «És complicat arribar a una conclusió definitiva –admet la ­biòloga Aina S. Erice–, però és possible que aquelles cultures utilitzessin les plantes per accedir a estats alterats de consciència que, fora de contextos reli­giosos, podríem anomenar­ col·locades».

No obstant, tot apunta que el motor d’aquells ­viatges no era tant l’hedonisme com entrar en contacte amb el més enllà. La hipòtesi d’aquesta línia d’investigació és que les pintures rupestres indiquen que el consum de determinades plantes va inspirar «visions i concepcions de l’esfera sagrada», afegeix Erice.

2 Ruda Pocions, laxants i control de la natalitat

Durant milers d’anys, un col·lectiu difús compost per bruixes, guaridores i llevadores va gestionar els misteris de la vida i la mort amb el seu coneixement empíric del món vegetal. La ruda (foto), per exemple, tant es feia servir en una cèlebre fórmula d’origen supersticiós que es preparava per sobreviure als enverinaments com permetia a les dones, en les dosis adequades, controlar la fertilitat, accelerar el part i provocar avortaments, ja que estimula les contraccions uterines. «També era freqüent trobar l’herba foradada en po­cions màgiques per curar, per exemple, les impotències fruit dels maleficis. El que sí que és cert

–explica la biòloga– és que aquesta planta té propietats antidepressives i que pot interferir en altres tipus de medicació si no vas amb compte.

El ruibarbre i l’acàcia eren laxants («aquest tema preocupava molt els antics») i la belladona formava part de la fórmula que les bruixes s’aplicaven a les mucoses i que al cap de poca estona les portava a creure que, realment, estaven volant.

3 Orquídia La gran afrodisíaca de l’antiguitat

«En medicina, les diferents cultures han aplicat un concepte universal: el principi d’analogia i semblança», explica Erice. Pot sonar se­riós, fins i tot científic, però en realitat fa referència a una cosa més peregrina. «Es creia que Déu havia posat a cada planta el símbol que ens permetria saber per a què servia», explica la cien­tífica. O sigui, que per saber quina qualitat tenia cada una n’hi havia prou d’observar a quina part del cos s’assemblava. Una planta que recorda un pulmó es podria prescriure com a pulmonària. I pel mateix sil·logisme, si les orquídies europees tenen dos pseudobulbs que s’assemblen als testicles, ¿aviam si no ha­vien de ser afrodisíaques?

El nom d’orquídia ve del grec orchis, que significa testicle. I encara que amb els segles ha perdut les seves connotacions sexuals, avui dia algunes de les seves espècies més rares provoquen un furor extrem en els orquideò­fils, que arriben a pagar fins a 10.000 euros per exemplar, sovint al mercat negre

4 Lli 30.000 anys d’arrugues a l’armari

Ara el coneixem com el teixit fetitxe que va inspirar la màxima de «l’arruga és bella», però ¿algú endevina des de quins temps remots ens vestim amb lli? Segurament us heu quedat curts. Potser fins i tot hauríeu de multiplicar aquesta xifra per 10. «Trenta mil anys –resol Erice–. Sens dubte, és la planta tèxtil que utilitzem des de fa més temps». 

En aquesta arqueologia del vestir, la biòloga explica que les que filaven i teixien eren dones perquè –¿ho endevineu?– era compatible amb les atencions a la família i la casa. «Era una activitat tan important que a moltes deesses de l’antiguitat se les representava amb eines de teixir. Em va sorprendre molt llegir que, si s’hagués conservat bé, la Venus de Melos es­taria filant, pel que s’entreveu de la posició dels seus músculs».

Els egipcis van ser tan campions en la matèria que fins i tot se sap quan els jueus van deixar Egipte i van arribar a l’actual Israel per les eines que s’han trobat, una tecnologia fins llavors inaudita a la zona

5 Espècies El màrqueting que arribava del paradís

Molt abans que el Nespresso convertís el senzill fet de prendre cafè en una experiència, el mercat de les espècies ja va començar a establir les regles del màrqueting. Tenir a taula canyella era exòtic, sobrenatural, ja que es deia que amb ella l’au Fènix feia la seva foguera. També s’explicava que procedien del Paradís Terrenal (un lloc del qual llavors només es podia dir que era llunyà) i que a Egipte només calia desplegar les xarxes al riu perquè l’endemà estiguessin plenes d’espècies.

«En l’edat mitjana, en bona part són les responsables de les ànsies d’anar a des­cobrir i a comerciar amb imperis molt llunyans», explica Erice. Amb aquests productes, ­subratlla, «no es com­pra­va mai l’ingredient en si», sinó els mites i la distinció que evocaven. No només això: també es pensava que eren afrodisíaques, es feien servir per embalsamar i en els rituals crematoris, i funcionaven com a antídots per als enverinaments. ¿Algú endevina quina olor feien els sants? Doncs és clar: d’espècies.

6 Patata Flors per al cap de Maria Antonieta

El dia que Colom va posar el peu a les Bahames, va començar a canviar l’herbari i, per tant, la farmaciola europea. Del Perú va arribar, per exemple, la quinina, una substància que va tenir «rellevància geopolítica» perquè, com explica Erice, servia per reduir la febre. «En un moment amb tanta malària, que implicava cicles de febre tan alts que arribaven a matar, es va convertir en un punt estratègic en multitud de guerres». Un dels motius dels nazis per ocupar Holanda va ser, precisament, controlar les reserves mundials de quinina que estaven en mans d’aquest país. No per capritx: de fet, hi va haver més baixes aliades a l’Extrem Orient per la malària que al camp de batalla.

La patata, en canvi, va trigar molt més temps a aconseguir el seu estatus alimentari. Per popularitzar-la amb el fi de mitigar la fam, Maria Antonieta va arribar a fer-se pentinats amb les seves flors. No és estrany: l’any de la revolució, mil quilos de farina van ser destinats a blanquejar perruques. La venjança va arribar en forma de guillotina

7 Rogeta Morir per la pàtria (i el tint dels pantalons)

No hi havia un blanc més fàcil sota la tempesta d’acer que va desencadenar la primera guerra mundial que els pantalons vermell ponsètia dels soldats francesos. ¿Com podia ser que ni els estrategs militars veiessin que aquell to era el camí més directe a acabar sepultat entre el fang de les trinxeres?

L’historiador Max Hastings recorda que el 22 d’agost de 1914 van morir d’una tacada 27.000 soldats que hores abans havien estat avançant al so de marxes militars i brandant espases amb mans enfundades en guants blancs sense haver guanyat ni un sol pam de terreny. «En els temps napoleònics es va deixar d’usar l’anyil, un tint blau, perquè provenia del comerç exterior –explica Erice–. Llavors es va començar a utilitzar la rogeta, que es podia trobar al país. I malgrat que era clar que amb aquest color no passes desapercebut, renun­ciar-hi ell era com una traïció a la pàtria». Abans d’acabar la guerra es va imposar el sentit comú –o sigui, els pantalons blaus– per pura supervivència

8 Tulipes La primera bombolla financera

Es diu que la primera bombolla financera de la història va esclatar en un remot 1637 i la van protagonitzar... les tulipes. Pel que es veu, eren flors que havien arribat de Turquia com una autèntica raresa. No feien olor, però no s’assemblaven a res i eren mutants: alberguen uns virus que fan que, d’un any per a un altre, puguin canviar de color. Fins i tot de forma. I pel furor que provocaven, algun llest va pensar que, ben mirat, allò podia ser una aposta segura d’inversió.

Les tulipes encara estaven creixent al camp sense haver florit quan el productor ja les havia venut a un tipus que, al seu torn, ja les havia endossat a un altre que al seu torn... «La cadena del més tonto es va tallar quan no van trobar ningú més que volgués invertir en tulipes –diu Erice–. Ara ens sorprèn que una tulipa funcionés com a mecanisme financer, però invertir en flors no té ni més ni menys sentit que fer-ho en cases o obres d’art, que també poden depreciar-se quan la societat decideix que ja no valen com abans»

9  Te i cafè Dels caçadors furtius al súper

Que les infinites varietats de te i cafè es puguin trobar avui dia alineades a les prestatgeries del súper és fruit de l’economia global i d’un antic thriller ple de contrabandistes i robatoris amb els quals trampejaven els monopolis comercials.

Quan el negoci de les espècies va començar a mostrar signes de decaure, els imperis marítims que solcaven per les rutes de l’Índic i Indonèsia (sobretot anglesos, holandesos, francesos i portuguesos) van veure el filó del te i el cafè. «Aquest últim, per exemple, va sortir del Iemen després d’una història d’espionatge, robatoris i contraban. Igual que havia passat amb les espècies, de les quals es robaven branquetes per trasplantar-les a les seves colònies, va passar amb el cafè», diu Erice. D’aquesta forma abrupta, doncs, va arribar el cafè a Java i Indonèsia, territori llavors holandès, i a la francesa Reunió. El mateix modus operandi van seguir els anglesos, que es van endur de la Xina plantes de te i fins i tot pagesos per tirar endavant el cultiu als seus dominis

10 Soja El sant grial de l’economia global

Si d’aquí milers d’anys uns arqueòlegs inspeccionessin les nostres restes, potser determinarien que poques coses com la soja concentren els tics dels nostres dies. «És relativament nova per a nosaltres, però està molt treballada a l’Orient –diu la biòloga–.

Notícies relacionades

La facturació de la música en directe es quadruplica en 10 anys

‘Alpha’, de Julia Ducournau, inaugurarà el Festival de Sitges

Al tenir un elevat contingut en proteïnes, s’ha convertit en una espècie de sant grial de la dietètica». Però, a més, també és la primera font d’alimentació en la ramaderia intensiva, i això n’ha impulsat un cultiu industrial i transgènic que en països com el Brasil està canviant a velocitat d’ultralleuger el paisatge i l’economia. «El món vegetal es presta a aquest tipus d’intensificacions sense provocar una excessiva culpa», reflexio­na Erice.

Per cert, que el Brasil també deu el seu nom a una fusta que els natius manipulaven i que, al bullir-la, es tornava vermella com les brases de carbó. Els conquistadors van anomenar aquells arbres «palo del Brasil», i aquelles extensions, terra del palo brasil. Amb el temps, terra i palo van caure del nom.