Los Brincos

Un altre cop a l'assalt

El supergrup del pop espanyol dels anys 60 reapareix amb una gira que els portarà a Barcelona al mes de juny. «Ens estan trucant de moltes ciutats per veure'ns», afirma Miguel Morales, un dels integrants

4
Es llegeix en minuts
PER LUIS TROQUEL

Al segle XX, quan un grup de dècades anteriors tornava als escenaris es parlava de revival. Al segle XXI, les reunificacions de grups són un dels principals reclams dels grans festivals, on any rere any actuen un darrere l'altre sense teòrica coartada nostàlgica. ¿¡Qui ha dit revival!? Poder tornar a escoltar les cançons de Los Brincos en directe és en tot cas un acte de justícia musical. Un deute pendent amb el grup de rock més gran que ha donat l'escena espanyola.

Los Brincos van ser als anys 60 tan gegantescos com als 80 Mecano, que de rock no en van tenir mai res. El pop de Los Brincos, en canvi, va néixer a imatge i semblança dels conjunts

beat britànics que en aquell temps van conquistar el món. Els anomenaven els Beatles espanyols, però no es van quedar en la simple rèplica d'impecable factura sonora. Si d'alguna cosa anaven sobrats és de personalitat. O personalitats, potser s'hauria de dir. Un grup en el qual gairebé tots serien figures per si sols. Overbooking de talents, entre ells Fernando Arbex, Juan Pardo i els germans Morales: Junior, Ricky i Miguel. Aquest últim és el responsable que Los Brincos tinguin una nova vida. I que els puguem veure en concert: el pròxim 18 de juny a la sala BARTS de Barcelona. Celebrant el seu 50è aniversari.

Arbex i Jennifer Lopez

«El desembre passat vam fer un homenatge als primers components al teatre La Latina i com que es van vendre totes les entrades, aquest mes de maig repetim allà durant cinc dies. I ens estan trucant de moltes ciutats per veure'ns», explica Miguel Morales Baretto. De la seva anterior actuació a Barcelona, a Luz de Gas, han passat gairebé tres lustres. Encara amb el genial Fernando Arbex, desaparegut poc després amb 61 anys i un immens llegat artístic. «Una mica abans, Jennifer Lopez havia utilitzat la base d'un tema seu per a la cançó Jenny from the block», recorda Miguel Morales.

Arbex sempre va concebre Los Brincos com un conjunt de diversos vèrtexs. «Una de les primeres coses que em va dir quan em vaig incorporar a la banda és que a Brincos componíem tots». I tots cantaven. La majoria dels seus hits segueixen sent inconcebibles sense les delicioses harmonies vocals amb què es van gravar. «Tant en les harmonies com en els arranjaments, ens va ajudar molt Mariní Callejo». Insigne productora que figurava firmant com a coautora del seu rutilant primer single: Flamenco. «Encara que això crec que va ser perquè llavors encara hi havia de figurar un músic titulat en l'autoria de les cançons».

 

Los Brincos aviat es van convertir en punta de l'iceberg de tot un fenomen. El més popular de l'onada de grups pop seixanters que va marcar el desarrollismo. «Cantar repertori propi en castellà va ser una de les claus». Volien dir-se Las Ovejas Negras, al més pur estil Rolling Stones, però al final van optar pel més beatlelià Brincos. Encara que a la desbordant bogeria de fans que van despertar no se la va denominar brincomania, sinó brincosi.

Els quatre primers Brincos eren Fernando Arbex, Juan Pardo, Antonio Morales Junior i Manolo González. Van debutar el 1964, aquella primera formació es va mantenir i va deixar dos discos homònims i èxits com Mejor, Borracho, Un sorbito de champagne, Sola, Tú me dijiste adiós, A mí con esas, etcètera. Les àrdues rivalitats internes van provocar que en ple èxit Juan i Junior se n'escindissin, per formar un efímer i exitós duo. I al seu lloc, hi van entrar Vicente Martínez i un dels germans de Junior, Ricky Morales.

El 1968 publiquen Contrabando recolzats per Larry Page, mànager de The Kinks i The Troggs. «Jo no vaig participar en la gravació, però com que Vicente havia d'anar a la mili i havia d'ocupar el seu lloc, ja sortia a la foto de la portada», explica Miguel Morales. En aquell disc hi havia cançons com la sublim Nadie te quiere ya o l'exitàs estival Lola; anterior a la seva homònima dels Kinks i antecedent de l'estil que patentarien Los Secretos. «El meu germà Ricky méxplicava que s'havien pres dues copes i, de broma, van començar a tocar i cantar en pla mexicà, i llavors Fernando l'endemà va aparèixer amb la cançó acabada».

 

Miguel Morales havia sigut guitarrista de Juan i Junior, però va seguir amb Arbex a partir de llavors al grup que van formar la següent dècada amb notable impacte al mercat nord-americà: Barrabás. «Va ser en realitat una transformació de Los Brincos després de tots els problemes amb què ens vam trobar  al publicar el nostre següent disc, Mundo, demonio y carne». Un treball visionari publicat el 1970 a contracor per la seva discogràfica, Zafiro. «Ells mateixos ens van censurar una portada fantàstica que ens va fer el pintor Claudio Bravo».

Notícies relacionades

 

Quan a finals dels anys 70 gairebé tots els grups de la seva quinta es van reunificar en plena febre revivalista, ells ni s'ho van platejar. No van tornar fins a l'any 2000, amb el disc Eterna juventud. Avui Miguel Morales porta la bandera de Los Brincos. O més ben dit, la capa. Cridaner distintiu estètic del grup. «Allò de les famoses capes tan espanyoles sembla que se li va acudir a Juan Pardo». ¡¡¡Estant a Nova York!!! «Al veure-l'hi a un home en una festa a l'ambaixada». Com els seus germans Antonio Morales Junior (mort ara fa un any) i Ricky, Miguel va néixer a les Filipines. Està casat des de l'any 1975 amb l'actriu Fedra Lorente, la famosíssima Bombi de l'Un, dos, tres… encara en actiu amb pel·lícules com La espina de Dios. Tampoc Los Brincos tenen cap intenció de parar i ja perfilen un nou disc amb cançons inèdites. «Encara que Juan Pardo fa 10 anys que està bolcat en la pintura, de tant en tant agafa la guitarra i segueix component. Espero que algun d'aquests temes també formi part del repertori».