Günter Grass, la consciència d'Alemanya

AGünter Grass li van concedir el Nobel el 1999, gairebé tancant el segle, pels «vívids colors negres amb què ha pintat la cara oblidada de la història». I mai una definició de l'Acadèmia Sueca ha sigut més encertada. En el moment de la mort, als 87 anys, del gran escriptor alemany, que va tenir lloc ahir en un hospital de Lübeck pròxim a la seva residència de Belendorf a causa d'una pneumònia, l'evocació de la figura de l'autor d'El timbal de llauna només es concep indivisiblemente unida a la història d'Alemanya, cor culpable de l'Europa del segle XX, marcada a foc per la segona guerra mundial, el nazisme i els camps de concentració.

Grass sempre era allà, al centre de les polèmiques més ferotges, el corcó de la responsabilitat moral ciutadana, amb la seva sempiterna pipa, un bigoti espès i les ulleres relliscant-li pel pont del nas. Un intel·lectual d'aquells a qui s'ha d'acudir quan s'intenta comprendre una època, però també, i això no és tan usual, una figura popular, estimada pel gran públic.

A Grass se'l va acusar de traïdor a la pàtria per no acceptar les condicions de la reunificació alemanya

-com sí que van fer Enzensberger o Martin Walser, per exemple- adduint que allò era més aviat una annexió pura i dura de l'Alemanya de l'Est per part de la República Federal. Va ser constant des de bon principi en els seus pronunciaments socialdemòcrates enfront del comunisme, i va arribar a escriure discursos polítics al seu admirat Willy Brandt, encara que després es va allunyar de les seves propostes. Ferotge en la seva crítica a Israel com a potència atòmica, que li va valer ser considerat persona no grata en aquell país en resposta a un crític poema. Però per sobre de tot se li va negar el pa i la sal perquè a través dels seus escrits, sempre negres, mai en colors, obligava els seus conciutadans alemanys a encarar-se amb el seu propi passat, a assumir les seves tebiors i hipocresies, a negar-se a posar el punt final a la seva història.

Aquesta duresa proverbial finalment li va passar factura quan amb la seva trajectòria intel·lectual completada, distingida ja amb el premi Nobel i el Príncep d'Astúries, fill al capdavall de protestant i catòlica, va decidir confessar públicament ell mateix el seu gran pecat. Ho va fer amb valentia a les seves memòries de joventut Tot pelant la ceba. Grass, que poc després de l'èxit d'El timbal de llauna, ja havia confessat els seus juvenils entusiasmes pel nazisme i ho havia convertit en material de diversos llibres, no havia explicat tota la veritat. Que en realitat no només havia sigut soldat en una bateria antiaèria de l'Exèrcit regular. Lluny d'això i durant uns mesos, quan tenia 17 anys, va formar part de les Waffen-SS, el terrible cos d'elit nazi, encara que el seu ingrés no fos voluntari. La notícia va constituir un escàndol que va commoure Alemanya -l'exlíder polonès Lech Walesa va arribar a demanar que tornés la seva condecoració com a ciutadà il·lustre de Gdansk-, davant del qual Grass no es va arronsar en la seva revelació pública, i va assumir també ell la seva culpa i es va enfrontar al descrèdit. Davant de la confessió tardana, tota la seva obra pot ser rellegida sota el pes d'aquesta culpa, com «un exercici de penitència de tota una vida», tal com va assenyalar el crític Hanjo Kesting.

LA SEDUCCIÓ NAZI / Günter Grass va néixer el 1927 a Danzig, la ciutat de cultura alemanya en territori polonès que seria l'espoleta de la invasió nazi i que alimentaria les primeres novel·les de l'autor en especial la trilogia El tinbal de llauna, El gat i la rata i Años de perro. Fill d'un modest botiguer alemany i d'una dona d'ascendència eslava, es va deixar seduir per l'alliçonament nazi ja a l'escola, amb els resultats coneguts per tots. Després de la guerra, i captiu a Baviera en un camp nord-americà, va ser un de tants joves alemanys que van ser conduïts a un camp de concentració, en el seu cas el de Dachau, perquè poguessin contemplar amb els seus ulls una realitat desconeguda i negada. Acceptar aquella evidència li va canviar la vida. L'espant i l'emmudiment davant de l'horror van ser la llavor que desenvoluparia en una trentena de novel·les i assajos sense comptar la seva obra com a poeta i com a autor teatral.

Günter Grass, que va començar sent poeta, va voler ser artista plàstic i per a això va fer classes d'escultura a Berlín. Abans hi va haver un parèntesi en què va treballar en una mina de potassi, com a operari en una pedrera i fins i tot com a percussionista en una orquestra de dixieland. Al llarg dels anys mai va abandonar la seva faceta d'artista, i practicava el gravat o la tinta que sovint van acompanyar l'edició de les seves obres, molt sovint inspirat en el treball de Goya, que tant admirava.

Notícies relacionades

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Ros-Marbà estrena al Liceu la seva primera òpera, ‘Benjamin a Portbou’

DESCOMUNAL I BARROCA / Aviat es va convertir en un dels autors més respectats del Grup 47 -juntament amb Heinrich Böll, Ingerborg Bachmann, Uwe Johnson, Hans Magnus Enzesberger o Siegfried Lenz-, que intentava revitalitzar la literatura alemanya de després de la guerra. El 1952, en una cafeteria berlinesa, es va fixar en un nen que absort del tràfec de cervesa del seu voltant no parava de picar un timbal. Va ser la imatge que despertaria El timbal de llauna, una descomunal novel·la picaresca i barroca en què Grass fa la primera de les seves grans interpretacions grotesques de la història del seu país. Publicada el 1959, va convertir l'escriptor en un clàssic viu, tot i que, sorprenentment, el papa de la literatura alemanya, el crític Marcel Reich-Ranicki, la va destrossar en una mala ressenya, inici d'una conflictiva relació entre tots dos que va culminar el 1995 a la portada de la revista Der Spiegel. Allà es podia veure Reich-Ranicki fent miques el llibre de Grass Es cuento largo, al qual acusava de minimitzar la repressió a l'antiga RDA.

En certa manera, la consideració política de les seves creacions literàries, com les molt fosques El rodaballo i La ratesa, ha perseguit Grass, que en les seves últimes entrevistes es mostrava cansat d'aquesta interpretació i l'any passat va anunciar la seva retirada de la ficció. No obstant, no calia insistir-li gaire perquè es llancés a reflexionar sobre aquest fi d'època, aquest món irracional marcat per un capitalisme destructiu.