El còmic baixa a la mina

Davant l'escena de set negres pàgines de La balada del Norte en què té lloc una explosió en una mina, inspirada en la de San Luis, a Langreo, el lector hauria d'estar obligat a rescatar la dramàtica i icònica cançó de Víctor Manuel La planta 14, ja que el dibuixant Alfonso Zapico ha convertit, amb mestria, en banda sonora d'aquestes vinyetes sense paraules els versos dramàtics i esmolats del cantautor asturià, des d'«una madre que rumía su agonía en silencio» fins a «sentados en el suelo, los mineros se hacen cruces y reniegan de Dios o el cura con los ojos arrasados al segundo [muerto] le va uniendo sobre el pecho las manos». Setmanes abans de la Revolució d'Astúries, l'octubre de 1934. El país està sumit en les convulsions de la Segona República i a les conques mineres del nord de la Península s'hi ha gestat una sublevació en contra del Govern de Lerroux, que aquest reprimirà amb violència. Als pous els miners s'hi deixen la vida traient carbó per a benefici dels patrons. Amb aquestes coordenades, Zapico (Blimea, 1981), després de guanyar el Nacional de Còmic el 2012 amb Dublinés, la seva magna biografia de Joyce, i seguir els passos de Vasco Núñez de Balboa a El otro mar (2013), baixa a la mina i publica el primer dels dos volums, de 230 pàgines, de l'ambiciosa La balada del Norte (Astiberri), novetat per al Saló del Còmic en què ha invertit tres anys.

«És un homenatge a aquelles valls mineres d'on vinc [on ha treballat el seu mateix oncle]. La revolució d'Astúries és un episodi molt oblidat. I allà la gent s'ha quedat amb els clixés i la part romàntica», opina Zapico des d'Angulema (França), on viu gran part de l'any. «Va ser el 2012, quan van esclatar les vagues mineres, i després amb els casos de corrupció en els sindicats, quan vaig entendre que era el final d'una etapa, que es tancava el cicle de la mineria del carbó i aquella societat estava desapareixent, i vaig voler tornar al seu origen, al moviment obrer dels anys 30, que va ser el símptoma del drama que vindria, la ruptura de la República i la guerra. Amb el llibre vull mantenir la memòria d'aquella identitat, perquè és l'únic que ens queda. No s'ha de perdre ni oblidar que avui tenim aquest nivell de vida per tota la gent que va lluitar molt en aquelles revoltes».

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

La balada del Norte reuneix ficció i realitat. És la història d'amor entre Tristán i Isolina, jove filla de miner que entra a servir al palauet (basat en el de Figaredo, a Mieres) del ric patró per a qui els miners són només mà d'obra reemplaçable (inspirat en el marquès de Comillas). Tristán és el seu fill, el «marquesito», un bohemi malaltís, una mica «maleït i a vegades antipàtic», que ajuda el diari del sindicat. La parella li serveix a Zapico per ajuntar dos mons que es desconeixen mútuament -com «els mons que van xocar i van degenerar en la guerra civil»- i mostrar els fets històrics que es desenvolupen al seu voltant, els quals, amb una documentació ingent, el dibuixant ha sabut sintetitzar amb recursos com les portades d'un diari obrer i personatges reals com José María Gil-Robles, ministre de la Guerra de Lerroux.

Pel que fa a la mineria, sobretot va ser el seu oncle qui li va explicar les interioritats: el comportament, el llenguatge, les relacions entre la gent. «Allà tots estem lligats a les mines. Ell té 47 anys i ja està prejubilat i amb els pulmons fets pols. Tenen una qualitat de vida tan dolenta i una expectativa tan curta... La majoria de miners que conec no permetrien per res del món que els seus fills treballessin a la mina. Quan el meu oncle va començar les coses no havien canviat gaire respecte als anys 30. Les condicions de treball eren molt penoses i dures, les mines petites, amb molta fusta, humitats, perilloses... Són gent mentalitzada per viure al dia perquè el demà no existeix, per això crec que els sindicats miners han sigut tan combatius, perquè no tenen res a perdre».