Un llibre molt de plorar

Sense fer soroll, Alejandro Palomas (Barcelona, 1967) va veure com el seu anterior llibre, Una madre (Siruela), amb un sopar de la nit de Cap d'Any presidit per una matriarca molt curta de vista, surrealista i políticament incorrecta, era adoptat per una bona colla de llibreters entusiastes, recomanat de boca en boca i ja reeditat cinc vegades, sense pressa però sense pausa. El seu repàs de les relacions familiars segueix amb Un fill / Un hijo (Bridge), escrit aquesta vegada originalment en català i guanyador del premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil. Encara que, com un llibre amb què sens dubte se'l compararà, Wonder, té tots els elements perquè funcioni la fórmula del crossover, ser llegit tant per adolescents com pels seus pares o germans grans.

El Guillem és un nen de 9 anys que diu a l'escola que vol ser Mary Poppins. No disfressar-se com ella. Ser ella. Amb una mare absent i un pare deprimit, la psicòloga de l'escola es posa mans a l'obra. El lector pot intuir, o no, el que realment succeeix en aquesta família, que es va sabent a través de veus diverses, cartes i missatges. Però fins i tot si veu el truc, es trobarà que n'hi ha un altre més. «Que els lectors de sobte vegin al final que uf, ai, vaja», explica Palomas recorrent a les interjeccions.

¿Per què Mary Poppins? «¿Com es pot portar Mary Poppins al segle XXI? En la realitat Mary Poppins seria una psicòloga. O una prestidigitadora. Vull això, que em visiti Mary Poppins, i que a aquest nen el visiti Mary Poppins. Vull refer aquest mite i jugar amb ell. I sobretot vull emocionar. Vull un nen que parli com jo als 9 anys. Jo no tinc nens al meu voltant. No tinc ni fills, ni nebots, ni veïns. Jo era així, jo també em disfressava de Mary Poppins perquè volia sortir volant per la finestra. Era la meva gran festa imaginativa. Jo a vegades resava a les nits. Per favor, que demà pugui sortir amb un paraigua i anar-me'n. Perquè la meva infància no era la cosa més feliç del món…»

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Palomas es queda a un pas del melodramatisme. «Però com a la vida mateixa. No hi ha res més simple. Fer-te riure i fer-te plorar», s'explica. Ell prefereix veure, com en Una madre, el costat de la rialla: «Amb Un fill és un riure més tendre que a Una madre, el riure tendre que et provoquen les relacions del fill. Volia jugar amb un tipus d'emocions més innocent». Pel que fa al vessant de plorar… «Jo he fet coses molt més melodramàtiques -respon-. M'he contingut. Això us passa als pares. La novetat és que toca molt als tios, és la primera vegada que em passa, perquè el pare és un gran protagonista d'aquesta novel·la, encara que com que només he sigut fill parlo des del fill». De fet, encara que sembli que després de les dues últimes novel·les ara en toqui una altra titulada Un pare, no serà així. El pare ja hi és a Un fill.

«Hi sóc jo als 9 anys»

Que Un fill hagi sigut escrit originalment en català no és només pel fet que fos presentat a un dels premis de la Nit de Santa Llúcia. «En totes les meves novel·les hi ha el meu jo, molt, i en aquesta hi sóc jo als 9 anys, amb una veu que ha de ser la d'un nen de 9 anys, i hi ha el pare. La meva mare és xilena, i amb ella parlo en castellà, i el meu pare és català, i la meva relació amb ell sempre ha sigut en català. Aquesta novel·la la vaig començar en castellà i el to no funcionava. Vaig passar al català, i sí. M'havia d'oblidar d'aquell color sud-americà que tinc». Atenció, lectors. El final, al cine, seria una d'aquelles escenes de mocador. «Jo sóc molt intens. El llibre -explica Palomas- me'l ploro, me'l ric, escric en veu alta. Però havia d'arribar una sorpresa, que el final no fos d'Estrenos TV. Que l'humanitzés molt sense fer-lo molt tou molt tou. Un final que es vagi fent petit, petit. Totes les meves novel·les són petites».