Francisco Ibáñez: "La gent es riu més amb els polítics que amb mi"

Francisco Ibáñez (Barcelona, 1936) acaba de complir 79 anys i després de 60 anys dibuixant Mortadel·lo i Filemó pot veure amenaçada la seva carrera d'historietista per una “competència deslleial” marca dels temps: “La gent es riu més amb el que diuen els polítics que amb nosaltres ¡què hi farem!”, manifesta sense perdre el seu perenne i còmplice somriure. Però no patiu, aquesta llegenda viva i infatigable del tebeo té corda per a estona. Ho ha demostrat aquest migdia en la presentació a Madrid d'El tresorer (Ediciones B), la nova aventura dels seus incombustibles agents de la T.I.A., que aquest dimecres es posa a la venda amb una tirada espectacular ja col·locada en llibreries que amb una primera reimpressió és de 50.000 exemplars, dels quals 6.000 són en català.

En aquest àlbum, el número 200 de Mortadel·lo i Filemó, l'esbojarrada  parella de detectius ha de seguir els passos –i la cartera- del personatge que dóna títol al còmic i que és tresorer del Partit Papil·lar, li agrada fer la 'peineta' amb el dit i és sospitós d'haver robat tots els diners dels qual disposen capitostos del Govern com el ministre del Pecunio, Mamerto Rojoy o Demetria Costipal. No ha sortit dels seus llavis el nom de Luis Bárcenas a la roda de premsa, no era necessari. Com diu Ibáñez, que ha insistit que ell no pretén “fer crítica política ni social” ni un àlbum sobre aquest individu en concret sinó fer humor amb una sèrie interminable de gags perquè “el públic s'ho passi bé i rigui amb Mortadel·lo” és el lector el que ho lliga tot. “Jo no creo amb la intenció que es vegin rerefons polítics, és el lector qui els veu. Un em va dir que Mortadel·lo (amb la seva tremenda habilitat per disfressar-se) és un polític pur, perquè es canvia de jaqueta quan li convé”.

Ibáñez, que ha creat altres mítics personatges nascuts en el si de la stakhanovista Bruguera, com el miop i entranyable Rompetechos, Pepe Gotera y Otilio, el grum Sacarino (homenatge als seus inicis al Banco Español de Crédito) o 13Rue del Percebe, ha dibuixat 12.000 pàgines de Mortadel·lo i Filemó. La sèrie, que va començar el 1958 a les pàgines de la revista Pulgarcito i la primera historieta llarga a l'àlbum va ser El sulfato atómico, el 1969, s'acosta als 30 milions d'exemplars venuts i viu un moment dolç a més amb Mortadel·lo i Filemó contra Jimmy el catxondo la taquillera i indiscutible adaptació al cine dirigida per Javier Fesser i premiada aquest any amb dos Goya, un com a millor film d'animació.

El secret que els seus personatges i el seu humor mantinguin tant èxit generació rere generació radica, segons Ibáñez, en el fet que des que va començar a buscar idees en l'actualitat que ens envolta i que li arriben, diu, gràcies a les notícies de la premsa, la ràdio i la televisió –“i a sobre sense pagar drets d'autor”, riu-. “Vaig començar amb les Olimpíades, després el futbol (amb àlbums sobre els Mundials) i vaig seguir amb personatges i coses que estan passant. Al lector li dono 'lechuguita' fresca, el que veu cada dia”.

Notícies relacionades

El Mortadel·lo amb Bárcenas de convidat ven 10.000 exemplars el seu primer dia

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Ara està treballant en una altra “'lechuguita' fresca”. “Es titula Suelditos más bien bajitos on a Mortadel·lo i Filemó els abaixen el sou a la T.I.A. a 8 euros la setmana i, és clar, han de fer pluriocupació. Fan d'enterradors, cultiven la terra… i després d'aquest àlbum en vindrà un altre i un altre…”. Perquè, preguntat si pensa jubilar-se, deixa anar una riallada i dóna la culpa a l'editorial. “¡És que no em deixen, quan els ho dic no em fan cas!”.

Mantenint la seva coneguda aversió als ordinadors –“aquest trasto horrible que em va regalar la meva filla va acabar guardat a l'armari”- seguirà treballant com fins ara, amb la seva “mà dreta i el cap” -“Mai he vist una parella tan ben avinguda com el meu cul i el meu tamboret”, fa broma- i sentint com el millor premi que puguin donar-li mai “els ulls tan oberts del nen que espera amb un àlbum sota el braç que l'hi firmi”.