Gregory Porter, la veu gegant

Gregory Porter va travessar l'imponent escenari del Liceu i es va acostar al micro amb calma mentre la seva banda atacava la primera cançó de la nit. La gorra calada, l'aspecte elegant, la mirada franca. Va fer un lleuger gest amb els dits, com si busqués les notes en un saxofon imaginari, va començar a cantar i la seva veu de baríton ho va omplir tot. L'escenari, que fins llavors semblava gegant, es va encongir. De sobte el coliseu semblava un petit club de jazz com els que fins fa poc eren el seu hàbitat natural.

És tanta la força, la proximitat d'una veu, que en els últims temps ha tornat a unir el jazz amb el soul i l'està acostant a un públic cada vegada més ampli. La vegada anterior que va venir a Barcelona, fa un any i mig, ho va fer a l'humil Jamboree i dilluns travessava la Rambla de la mà del Festival Suite per estrenar-se en un auditori premier. Però lluny d'encomanar-se de la solemnitat del lloc, Porter el va omplir de naturalitat.

Notícies relacionades

Oliver Laxe continua fent-se gran a Canes

Densa simfonia del dolor heretat

Acompanyat pel seu quartet, el cantant de Califòrnia va conquistar el públic del Liceu igual que conquista a qui el descobreix a través de qualsevol dels seus tres discos. Canta amb una claredat, una delicadesa i una franquesa irresistibles. Encara que les seves veus són molt diferents, és hereu de l'escola que va inaugurar Nat King Cole, a qui va recordar en el bis amb una simpàtica interpretació de Quizás, quizás, quizás. Va ser gairebé l'única versió de la nit, perquè Porter deu ser dels pocs vocalistes de jazz vius amb un repertori propi de primera. El vocalista de figura imponent no només canta que enamora, també compon cançons senzilles i memorables, peces amarades de soul que interpreta amb recursos de vocalista de jazz, però sense adornar-se mai més del compte.

Amb un domini envejable del ritme de l'espectacle, va modular la seva portentosa gola per alternar peces sobre amants no correspostos, sobre presos complint condemna o sobre la lluita pels drets civils. I en cada paper va sonar igual de convincent. Perquè a més d'una veu privilegiada i un cançoner que ja voldrien moltes estrelles del soul, Porter té un do: quan canta sempre sembla que digui la veritat. No s'ha sentit un cantant com ell en molt temps.