La sireneta de Carme Riera

A Carme Riera el conte de La sireneta, obra màxima del patetisme romanticosentimental, sempre li havia semblat molt trist. Massa. I per comprendre això només cal oblidar-se d'aquesta imatge embafadora i en coloraines que transmetia la versió de Disney. Sota el mar d'Andersen, els crancs no són gens simpàtics i no, no ballen a ritme de calipso caribeny. Tot és molt més sinistre...

Aquest desfasament ja l'havien detectat dues editores, Silvia Querini i Pilar Bertran, que van proposar a l'escriptora mallorquina que recuperés els seus records del conte original i fes la seva pròpia reescriptura. El resultat és La veu de la sirena (Ed. 62 i Lumen en castellà), una bonica edició il·lustrada per la sevillana Helena Pérez García que ofereix també el bonus track del conte d'Andersen (i en català el valor afegit de la traducció de Josep Carner sota un títol tan noucentista com La donzelleta de la mar).

En el relat d'Andersen, la bruixa del mar li talla la llengua a la sireneta per quedar-se amb la seva bella veu a canvi de les cames que tant desitja i que li permetran seduir el príncep del qual està enamorada. Els aspectes més gore i de més submissió del conte es completen amb un dolor insuportable, com ganivets clavant-se-li als peus, un dolor que ella assumeix estoicament quan la seva cua es divideix en dos o quan el príncep l'obligui a dormir sobre un coixí als peus del seu llit com una «joguina exòtica», segons Querini.

El desig masculí

La versió de Carme Riera, estrictament per a adults perquè entre altres coses s'inclouen escenes de sexe, comença amb tota justícia donant veu a la seva criatura en primera persona. I la seva protagonista mostra una queixa, que la seva història s'encunyés en aquella època en què cada home esperava trobar la seva sirena. «Amb la il·lusió que l'encontre no comportés cap perill, i per això sovint ens preferien sense veu», explica Cliodna, el nom que Riera ha escollit per a la sirena innominada d'Andersen. «En definitiva, ve a ser el 'me gustas cuando callas porque estás como ausente' de Neruda», adverteix l'escriptora. Per això Cliodna, campiona de salt marítim acrobàtic de les olimpíades sirènides, poca cosa té a veure amb la pacient criatura d'Andersen. «Em molestava que fos tan passiva, per això la vaig fer més transgressora, normalitzant-la per a aquest segle XXI -explica- intentant no caure en la correcció política».

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

I no obstant, el repte era no allunyar-se gaire d'un original que mostra com l'amor pot ofuscar els sentits. «He reescrit la història sense apartar-me de la pauta d'Andersen. Havia d'explicar com l'amor és l'opi de les dones i com una vegada aconseguit, per a homes i dones resulta molt difícil reconèixer aquell que vam estimar, malgrat que moltes vegades el tenim al costat». Riera confessa haver passat l'últim estiu aclaparada per la ingent bibliografia sobre el món de les sirenes a què es va enfrontar. Parlem per exemple d'aquests sirenòlegs de pro com Joan Perucho o Carlos García Gual, que amb les seves lectures li van indicar el camí a seguir: «Per sort, a l'hora d'escriure em vaig desfer de tot aquest llast, perquè l'erudició sempre fa nosa a la ficció».

L'escriptura de La veu de la sirena ha suposat per a l'autora un parèntesi en la nova novel·la que té entre mans i de la qual no vol revelar res. Mentrestant, celebra el 40 aniversari del seu emblemàtic llibre de relats Te deix, amor, la mar com a penyora (reeditat ara per Edicions 62), títol que la va donar a conèixer i la va col·locar de ple en la literatura catalana.