CRÍTICA

A la fi del món

Joan Benesiu demostra que sap crear mons diferents

Es llegeix en minuts

VICENÇ PAGÈS JORDÀ

En poc més de dos anys, Edicions del Periscopi ha publicat unes quantes traduccions memorables (les de Foster Wallace i Karen Russell, especialment, i també l'èxit Ànima de Wajdi Mouawad), però fins ara no havia editat cap autor català que s'hi pogués comparar. En aquest sentit, Gegants de gel, de Joan Benesiu (Beneixama, 1971), representa un salt qualitatiu.

La novel·la està situada a la ciutat argentina d'Ushuaia, considerada la més austral del planeta, i que és coneguda com «la fi del món». Hi arriben viatgers de tot arreu, cadascun carregat amb la seva història més o menys certa. Uns quants es troben cada tarda al bar Katowice, que funciona com la posada d'El Quixot, és a dir, el lloc on els personatges s'expliquen mútuament les seves històries.

HISTÒRIES D'USHUAIA / Trobem a la mateixa taula l'estudiant mexicà, l'anglès de mitjana edat que busca el rastre del seu germà mort, el jove francès desenganyat de la feina, la polonesa propietària del bar, que tan sols tenen en comú la solitud i l'exili. En canvi ignorem la biografia del narrador, més interessat en les altres vides que en la seva.

Gegants de gel està formada per les històries que conflueixen a Ushuaia, i que tant poden centrar-se en un adolescent de Liverpool que xateja amb desconeguts com en el desterrament arran de la segona guerra mundial. Benesiu demostra que sap crear móns prou diferents i encreuar-los de manera atractiva, ja que les històries continuen creixent i ramificant-se a Ushuaia.

Joan Benesiu, professor de filosofia, va guanyar el premi Ciutat de Xàtiva el 2007 amb la novel·la Intercanvi i va publicar Gegants de gel en autoedició amb el títol Els passejants de l'illa de Xàtiva. Periscopi la recupera ara amb un pròleg de l'escriptor Manuel Baixauli en què la considera «un relat allunyat de tòpics, ambiciós». Tanmateix, la novel·la milloraria si no inclogués tantes referències explícites a Musil, Jünger, Rulfo, i també Kieslowski, Lynch, Zizek. És procedent que el narrador critiqui els llocs comuns en el segon capítol, ja que en el següent situa Ushuaia com un dels llocs menys comuns de la Terra, però no necessita recórrer tan sovint al club dels exquisits indiscutibles. Al capdavall, Gegants de gel es defensa sol i propicia reflexions en cada lector, que ja el sabrà situar en el marc que cregui convenient.

GEGANTS DE GEL

Et pot interesar

Joan Benesiu

Edicions del Periscopi. 296 pàg. 18,50 €