Grossman i la Història

És gairebé inevitable que qualsevol conversa amb David Grossman (Jerusa-lem, 1954), que visita Kosmopolis enmig de la promoció de la seva última novel·la Gran Cabaret (Edicions 62 / Lumen), derivi encara que ell no ho vulgui cap a la convulsa realitat d'Israel, un país, el seu, en guerra des que ell té memòria.

La seva trobada amb la premsa a tan sols un dia de la victòria de Benjamin Netanyahu i la seva declarada rotunda negativa a la creació d'un estat palestí, porta aquest escriptor, profundament rigorós en la seva creativitat i dialogant en el terreny ideològic, a fer, una vegada més i gairebé a contracor, un diagnòstic sobre la situació. No sembla que hi hagi gaire esperança en les seves paraules: «Israel ara mateix està atrapat en una mirada molt rígida davant la realitat. Hi ha gent a Israel que veu les coses d'una manera diferent i és més flexible davant les amenaces -d'altra banda reals- però que desgraciadament són utilitzades per Netanyahu per atemorir la gent».

En aquest panorama, Grossman se sent cada vegada més en minoria en la seva oposició contra uns fanatismes enquistats. «Temo que el resultat d'aquestes eleccions, amb el qual desapareixen les esperances dels palestins de tenir un Estat, ens portarà directament a una tragèdia. Aviat ens trobarem en un nou cercle de violència entre Israel i Palestina, hi haurà molta devastació i molts moriran».

El retorn a la novel·la de David Grossman, després de la celebrada Tota una vida i aquell parèntesi poeticomemorialístic que va ser Más allá del tiempo -dedicat a la memòria del seu fill Uri, que va morir en la guerra del Líban el 2006- és Gran Cabaret, una història de tons grotescos en què un jutge de Cesarea, una localitat a la costa d'Israel, és convidat a assistir a l'espectacle d'un monologuista, a qui va conèixer en la seva adolescència. «Es tracta d'una novel·la sobre els temes que sempre m'han preocupat: la infància, els records, la melancolia, el lloc de l'artista i en com es desenvolupa la seducció d'aquest respecte al lector».

Amb la figura del còmic, Grossman explora un terreny insòlit en la seva obra, el de l'humor salvatge i una mica groller que utilitza el monologuista, tot un expert a insultar el públic, i que tenyeix d'una certa crueltat la primera part de la novel·la. Alguns exemples: «Fem un parèntesi, com va dir el necròfil davant del cadàver de la seva sogra». O bé: «¿No seria aquesta la idea de Déu quan va organitzar la campanya publicitària de l'Holocaust?».Aquest humor gens blanc, una mica patètic i dirigit àcidament cap a un mateix, tan característic del poble jueu, impregna la novel·la. «Bé jo sóc jueu, m'agrada aquest tipus d'humor i m'agrada treballar amb l'autoironia. I insisteixo que és ironia i no cinisme. Per a mi són coses diferents. El cinisme interposa una barrera amb allò del que te'n rius, mentre que l'humor jueu, més irònic, està compromès fins i tot amb allò del que rius».

Notícies relacionades

Mor Hermeto Pascoal, «el bruixot» de la música brasilera

Jordi Clos: mig segle divulgant els secrets de l’antic Egipte

EL BUFÓ I EL JUTGE / A Grossman li costa desxifrar amb quins materials personals ha construït els seus personatges. Aquell bufó que s'exhibeix i el jutge, és a dir l'home imparcial, que és convidat perquè contempli el còmic amb una mirada sòbria i equànime. «Tots dos neixen de mi. Crec que no puc explicar res si no ha passat prèviament per la meva experiència. Una vegada havia d'explicar un desmai i no sabia com fer-ho, perquè mai n'havia patit cap. Fins que un dia en la visita del dentista em vaig desmaiar. El metge es va quedar atònit quan jo demanava que ningú hi interferís, que no em donessin sucre, que em deixessin el privilegi d'aquell moment».

Gran Cabaret no és una novel·la que parli de la pèrdua del fill, encara que el protagonista es lamenti de no haver-ne tingut, encara que l'esperit d'Uri sobrevoli per moments algunes de les seves pàgines. «Ell hi és sempre i a tot arreu», diu concisament  Grossman, un home per a qui resulta molt difícil, com tots els israelians i tots els palestins, escapar-se a la  Història.