Mentider compulsiu

A vegades passa que la primera persona del singular posa sobre la taula el pacte de versemblança que sustenta un text d'una manera tan, diguem-ne, extravertida, sense falsos pudors, que és impossible que resulti implausible. Examinem Les bones intencions, la tercera novel·la d'Amity Gaige, escrita en forma de llarga confessió del protagonista a la seva exdona mentre està a la presó, acusat del segrest de la seva filla després del que sembla una llarga, prolixa batalla per la custòdia compartida. ¿Aquesta és la veu -literària, pulcra- d'un agent immobiliari? ¿Als Estats Units es pot viure amb una identitat falsa durant 20 anys? ¿L'estil de Gaige és creïble en boca d'un personatge com Erik Schroder, també conegut com a Eric Kennedy? Ho és en la mesura en què descobrim que el tema de la novel·la és la mentida com a motllo de la identitat. Si Schroder és un mentider compulsiu, el seu discurs ha de fer-li justícia. El lector ha de desconfiar de tot el que pronuncien els seus llavis, per això la prosa de Gaige es pot permetre el luxe de sembrar l'ombra del dubte i treballar sobre l'ambigüitat d'un covard, però entranyable, antiheroi que s'ha passat la vida fugint de si mateix.

L'indubtable atractiu de Les bones intencions és la meticulosa construcció d'Eric, que es va escapar de l'Alemanya de l'Est amb el seu adust pare als nou anys, que va escollir el seu nou cognom robant-l'hi a «un noi de barri, un irlandès perseguit, un semidéu», que va aprofitar la seva facilitat per als idiomes per amagar el seu accent, i que es va convertir en la persona que deia ser en un país on la imatge, l'aparença i el poder de seducció, ho són tot. Si Eric Schroder no existís, caldria inventar-lo, perquè per més que fiqui la pota, ho fa per amor paternofilial. La relació amb la seva filla Meadow és realment commovedora: a estones sembla que estiguem llegint una versió melodramàtica de Lluna de paper, i que aquesta nena de sis anys, que pot començar les seves frases amb un adverbi acabat en «-ment» i que confia cegament en les mentides del seu progenitor, sigui una projecció de les fantasies d'un home desesperat, que té més d'un assumpte pendent amb el seu propi pare, adust i lacònic com un exagent de la Stasi.

Les bones intencions no és una novel·la rodona. El personatge de Laura, l'ex d'Eric, està en excés desdibuixat i, encara que és obvi que es tracta d'una decisió premeditada mantenir-lo fora de camp, no ajuda a entendre la intensitat de la seva relació de parella, per més que la percepció hiperbòlica del narrador la brodi a la seva mida. Per un altre costat, les molt intermitents notes al peu que trufen el relat d'Eric, reminiscències dels agressius desviaments que recorren els contes i les novel·les de David Foster Wallace, fan l'efecte de ser irrellevants, purs afegits manieristes. Cosa que no treu força a la confessió redactada pel protagonista durant un vot de silenci entre reixes: Les bones intencions podria ser un Kramer vs. Kramer del segle XXI, però el seu matisat sentimentalisme sempre està justificat per l'empatia que la prosa de Gaige sap crear amb la vulnerabilitat del seu protagonista.

LES BONES INTENCIONS / LAS BUENAS INTENCIONES

Amity Gaige

Trad. Marta Pera / Sonia Tapia

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Empúries / Salamandra

320 / 288 pàg. 18 €