'La pols', cop de puny a l'ànima

El jove Jacob (excel·lent Guillem Motos) apareix matant el temps en un saló. La germana (brillant Laura López) hi irromp, exaltada, i l'emprèn a crits: «¿Però per què no m'has dit que el papa ha mort?». Jacob replica indiferent: «Se m'ha oblidat». I segueix amb les seves cosesu.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Amb aquest brutal cop de puny a l'ànima comença La pols, obra de Llàtzer Garcia que La Villarroel programa en el seu cicle off després de la seva celebrada estrena a la Sala Flyhard, viver de grans èxits de l'escena alternativa recent. És la segona peça d'una trilogia sobre la família iniciada amb La terra oblidada. O més ben dit, aclareix l'autor, sobre gent que no té família, o almenys així ho sent.

Jacob recorda el fill boig de Claudio Tolcachir en La omisión de la familia Coleman i el James Dean de A l'est de l'edèn, de John Steinbeck, un referent per a Garcia. Personatges que orbiten en el seu món d'inadaptats però diuen o silencien veritats com cases de pagès. Jacob es presenta com un incapacitat emocional. Les mentides són el seu mecanisme de defensa. Oblida el pare i escup la seva bilis, per telèfon, a la mare viuda. Un ésser torturat, buit, orfe de sentiments. Fins que apareix la nòvia del seu germà (Marta Aran) i remou els seus afectes. És humà i necessita estimar i ser estimat. La germana, en un commovedor final, acabarà obrint-se en canal: «El meu dolor és ser incapaç de sentir dolor». Han caigut les màscares familiars, la hipocresia dels rituals del dol.