Vinyetes de la crisi

Els tres còmics que apareixen en aquestes pàgines no són els primers que han abordat la crisi política, social i econòmica que tenalla Espanya, les seves conseqüències i la reacció (o no) ciutadana que provoca -Albert Carreres i Alejandro Torres obrien el camí el 2011 amb Andando, Aleix Saló va jugar fort amb Simiocràcia i Espanyistan), no falten títols col·lectius (Revolution complex i Yes we camp!), ni d'humoristes gràfics com Manel Fontdevila i El Roto-. Però potser perquè vuit anys de túnel fosc són suficients per abordar el tema amb perspectiva, aquest 2015 es presenta potent i combatiu amb primers espases de la vinyeta. Aquestes novetats del març -de l'esperat Miguel Brieva (Lo que (me) está pasando), el veterà Carlos Giménez (La peste escarlata) i el periodista i escriptor Jorge Carrión juntament amb Sagar (Los vagabundos de la chatarra)- són l'avançada d'un exèrcit que el segon semestre abanderarà Miguelanxo Prado amb Presas mansas (Norma), un thriller amb humor negre per a una història d'avis víctimes de les preferents. Cobrint la rereguarda, a Astiberri, Nadar (Papel estrujado) lligarà tres relats sobre la crisi a El mundo a  tus pies i David Rubín i Marcos Prior llançaran Gran Hotel Abismo, una bomba molt antisistema contra la corrupció política.

Esperança en l'apocalipsi

Víctor Menta, 32 anys, llicenciat en Geologia a l'atur, amb un bon currículum de feines precàries, viu en un «estat de desferra», amb «pensions ronyoses i salaris de merda, bons porqueria, justícia pestilent, clima destrossat i política de femer», on el seu pare se'n va al carrer sense ni un duro després de treballar 30 anys a la mateixa empresa. Visita una psicòloga que li recepta antidepressius, la seva vida es resumeix en una paraula, «res», i té somnis estranys i al·lucinacions en què sonen els tambors de l'apocalipsi i La guerra dels mons. És el protagonista de Lo que (me) está pasando. Diarios de un joven emperdedor (Reservoir Books), la primera novel·la gràfica -«un repte»- de l'autor dels memorables i mordaços Dinero, Bienvenido al mundo i Memorias de la tierra, Miguel Brieva (Sevilla, 1974).

«El personatge es crea una fantasia en la seva imaginació que no deixa de ser una metàfora literal del que està passant en la realitat i que a ell li serveix de vàlvula d'escapament i l'ajuda a entendre-ho -explica el dibuixant, des de casa seva, a Madrid, sobre un còmic no exempt d'un missatge d'esperança-. No parlo només de sortir de la crisi sinó del sistema econòmic actual, que ens ha inoculat el consum de béns materials. Una sortida d'aquesta situació crítica passa per canvis polítics, de la gent que és al poder i que morirà matant, l'altra passa pel canvi psicològic de cadascú, d'assumir que aquest model de vida i els anhels que s'hi vinculen són impossibles i nocius i ens n'hem de desenganxar». D'aquí ve el joc del títol, Lo que (me) está pasando, a ell i a la societat. «Anhelem sortir de la crisi, però per tornar al 2007, al malversament, i continuar amb la nostra pantalla de plasma i el nostre mòbil d'última generació, quan perquè hi hagi un verdader canvi cal renunciar a tot això». Parla segur i conseqüent qui confessa que no té mòbil. «I quan la gent se n'assabenta et diu '¡quina sort!'. Doncs és fàcil: llença'l per la finestra. Però sí, crec que el món s'anirà posant al seu lloc i que en aquest procés de desconstrucció del capitalisme global, que és una piconadora que en el seu avanç ho destrossa tot, se sabrà fer la transició a favor de les persones».

Des de la mateixa portada, Brieva al·ludeix a les manifestacions ciutadanes en l'estela del 15-M i a la voluntat de la gent del carrer de frenar les corruptes decisions sense escrúpols d'empresaris i polítics. «Crec que la paraula revolució arrossega un tuf antic i d'anteriors fracassos. Però és obvi que la idea i l'anhel de canvi estan en la societat perquè hi ha una injustícia latent. La societat s'està començant a moure i la maquinària de repressió s'activa cada vegada més. Vivim en un estat policial al servei de les elits que governen».

Com en la seva obra anterior, adverteix de l'«entreteniment manipulat i estúpid» que anul·la el criteri de la gent «que s'escarxofa al sofà al davant del televisor» i la distreu del que ha de venir: «la crisi energètica i la climàtica, que encara són més serioses que la crisi econòmica». I Brieva juga també amb «la idea de la bogeria i la lucidesa». «A Espanya hi ha 1.800.000 persones diagnosticades de depressió, però hi ha molta sense diagnosticar. En conec molta. I només els donen antidepressius i se'ls culpa per ser perdedors i no tenir pensaments positius. Però jo em pregunto si no hi ha més bogeria en aquesta caterva de malvats amb una total falta d'humanitat que porta el món cap a la ruïna». 

Rere el rastre de la ferralla

Un immigrant passa al teu costat per la vorera amb un carret de supermercat i s'atura al davant d'un contenidor d'escombraries. Obre la tapa i el seu cos desapareix al seu interior fins a la cintura. Està buscant qualsevol cosa susceptible de ser revenuda, cartró, trastos vells, el cobejat metall... És un drapaire il·legal. «És un fenomen que fa anys que passa a Barcelona. Però de tan visible acaba sent invisible i ignorat per la majoria dels ciutadans. Tinc amics que ho han descobert fa tot just un any», constata l'escriptor i periodista Jorge Carrión (Tarragona, 1976), que juntament amb el dibuixant Sagar Forniés (Saragossa, 1974) ha recorregut durant un any diferents escenaris de la ciutat i ha entrevistat els protagonistes d'un submón miserable que s'han multiplicat amb la crisi. El resultat és un reportatge d'investigació en forma de còmic: Los vagabundos de la chatarra (Norma, a la venda divendres).

L'objectiu era «assenyalar un problema i intervenir en el retrat de la realitat», diu Carrión. Una realitat en la qual el carret de supermercat és «eina de treball i llar portàtil» i els caixers, albergs nocturns, i en conseqüència, el banc i el súper, «emblemes de la societat de consum, esdevenen símbols de la precarietat». «És una crònica no només de la immigració i de la precarietat -aclareix-, sinó de Barcelona i del concepte de ciutat que els polítics volen, i de la que volen els ciutadans. La que hem vist és més com la Baltimore de The Wire».

En bici i amb un quadern, Carrión prenent notes i Sagar dibuixant, han seguit el rastre de la ferralla al port, parlant amb un estibador; als encara en construcció nous Encants Vells de les Glòries, veient l'arquitecte Fermín Vázquez; als vells encants, a l'altra banda de la plaça, en una subhasta nocturna; i en ferrovelleries legals i il·legals disseminades pels barris del Poblenou i el 22@, on van  a vendre la ferralla recollida els ferrovellers. La majoria són immigrants romanesos, gitanos i africans que treballen il·legalment i subsisteixen en velles fàbriques buides. Després de recórrer 30 quilòmetres de carrers poden treure 20 euros per 100 quilos de ferro.

«És dur perquè veus les condicions de vida a les naus okupades, on també hi ha gent com tu o com jo que s'ha quedat sense feina», lamenta Carrión. Una de les que van visitar era al carrer Puigcerdà, on hi havia 300 persones i que, després de molt soroll mediàtic, la policia va desallotjar l'any 2013 per ordre de l'ajuntament. Però això no soluciona el problema, diuen, després d'un desallotjament segueix una nova okupació en una altra nau pròxima.

Diversos drapaires, com el romanès Vasile, els senegalesos Williams i Kheraba (que després participaria en el projecte artístic 25% per a la Biennal de Venècia), i espanyols com Juan, de Badalona, o un firaire jubilat a qui no li arriba la pensió, els van explicar les seves històries. «Vam veure moments de fragilitat i misèria impressionants», admet Carrión. «Crees una cuirassa, t'endureixes i intentes no empatitzar -assumeix Sagar. Jo me'n desmarcava centrant-me en el dibuix. Treballar dret al davant dels entrevistats ja et condiciona l'acabat, que no transmet cap sensació d'alegria. Però és que en les seves paraules no hi havia ni alegria ni esperança». 

La plaga de la fi del món

Parla «de Revolució, de la fi del món i de la inevitable condició de l'ésser humà». Per al primer tema ha utilitzat «una mica de la Revolució Francesa i molt de la Setmana Tràgica de Barcelona, que va ser una revolució petitona però amb molt fonament» i ho ha amanit amb notícies actuals de la premsa. Per al segon tema i el tercer ha recorregut a Jack London. Carlos Giménez (Madrid, 1941) torna, amb prou feines mig any després d'acabar el cinquè i últim àlbum de la seva biografia del dibuixant Pepe González, amb la versió lliure de l'apocalíptic i distòpic relat futurista de l'autor nord-americà, La peste escarlata (a les llibreries el 27 de març, publicat pel segell de Panini Evolution còmics).

«Tambés és -explica a la introducció l'autor de Paracuellos, Barrio i Los profesionales- un tebeo d'aventures, un relat d'éssers que lluiten contra éssers que abusen (...) una historieta de bons i dolents», «intencionadament executada per molestar algunes persones». Perquè un combatiu González deixa que el «lector d'aquesta trista època que ens ha tocat viure -el principi del segle XXI-» vegi reflectida en el mirall la seva pròpia societat, «devastada, desmantellada de drets i empobrida pels governants i els propietaris dels diners amb el fal·laç pretext de la crisi».

 

Notícies relacionades

La gala benèfica People in Red és la Met Gala catalana

Guia per a una bona aplicació del retinol

Com en el relat que Jack London va escriure l'any 1912, en aquesta revisitada pesta escarlata, un avi, supervivent de jove d'una civilització exterminada per una devastadora plaga, explica als seus néts en un prehistòric anys 2063 com era el seu tecnològicament avançat i desaparegut món: una societat en què «una casta» dominant de banquers, jutges, capellans i polítics corruptes ha desposseït de tot a la resta, treballadors explotats o sense feina, desnonats..., en què alguns es rebel·len i s'uneixen a «la neteja», decapitant i penjant els privilegiats.

No obstant, la pesta no distingia oprimits d'opressors. I en el futur distòpic d'aquesta història de política-ciència ficció, l'ésser humà demostrarà que el gen de la dominació és «etern» i que es reencarna en les figures del «sacerdot, el soldat i el rei».