La pianista desconeguda

el centenari del naixement de  Maria Canals (1914-2010), pianista i pedagoga barcelonina tan brillant com modesta, s'acomiadarà com es mereix coincidint amb la 61a edició de la competició pianística que va crear. La nova edició d'aquest concurs degà a Espanya acaba de començar al Palau de la Música Catalana. El dia 25 se celebrarà la gran final, en què els pianistes més prometedors tocaran amb la Jove Orquestra de Catalunya (JONC). Com és habitual, les proves dels concursants -aquest any competeixen 82 joves de 22 països- podran ser seguides de prop pels amants de la música.

AL 'FOYER' / Aquest any els organitzadors intentaran que la figura de Maria Canals deixi de ser una desconeguda per al gran públic amb el llibre Maria Canals i Barcelona, de la periodista Ana María Dávila. Paral·lelament, el foyer del Palau acull una exposició gratuïta que inclou des de fotografies i documents fins a un dels pianos de Maria Canals, un Érard heretat dels seus pares que va utilitzar Albéniz per compondre parts d'Iberia. Ricard Viñes, professor de Canals, el va fer servir en les seves classes. Manuel Blancafort va escoltar per primera vegada moltes de les seves obres interpretades amb aquest instrument per Canals, ja que aquesta va destacar com a intèrpret de la música del seu temps, com explica amb detall el llibre, que repassa tant la seva carrera professional com aspectes de la seva vida personal.

Lluís Millet i Pagès (1867-1941), fundador de l'Orfeó Català, va tenir una gran influència en ella. Tot i que no va arribar a liederista per falta de veu, el fet d'estudiar harmonia li va permetre adquirir el sentit del fraseig que després va poder aplicar a l'instrument, va reconèixer Canals. Millet també li va transmetre la importància de la «valentia moral» i la «missió social» de tot artista.

Notícies relacionades

Tom Cruise declina rebre un premi a la seva trajectòria de mans de Trump

‘El día del Watusi’: la gran novel·la de la Barcelona de la Transició, de l’A a la Z

El llibre deixa patent l'alta exigència de Canals, tant en la seva faceta d'intèrpret com en la de pedagoga impulsora de nous mètodes des de l'acadèmia Ars Nova o com a ànima del primer concurs espanyol admès a la Federació Internacional de Concursos de Música.

Gràcies a Canals, en plena dictadura els seus estudiants van poder prendre contacte amb músics i pedagogs internacionals. Maria Canals no va entendre mai el sistema oficial d'ensenyament espanyol: «No es tracta de fer música als col·legis. Es tracta que l'estudiant pugui compaginar els estudis i disposi de temps per fer les dues coses. Aquí l'estudi de la música és una espècie de tortura. A més a més, la tècnica de l'aprenentatge de l'instrument coincideix amb l'edat escolar, i l'alumne no pot carregar amb tot. Existeix una gran incomprensió».