Una càlida ovació

La carrera literària de David Grossman ja compta amb la quantitat suficient de títols per, dins de la seva rica varietat de registres, començar a subratllar alguns trets comuns, algunes característiques que es van establint com a senyes d'identitat. Es podria dir que el més important és una barreja molt exacta d'emotivitat i reflexió. Sol tocar en els seus textos (ja siguin assajos, obra de pura ficció o relats d'origen autobiogràfic) material altament inflamable. I, no obstant, és evident que darrere de cada frase escrita hi ha un pensador, algú que sap projectar, a partir de l'esdevenir dels seus personatges, una mirada viva i profunda al món.

En aquesta entrega, Grossman ens porta una situació d'estructura aparentment senzilla, gairebé clàssica. Arrenquem amb les paraules que un còmic, de nom Dóvale, declama a l'escenari d'un bar d'una petita població costanera d'Israel. És aquesta classe d'humor al qual ens han acostumat, sota l'etiqueta de stand-up, les sèries de televisió: l'humorista sol, plantat davant el micròfon i disposat a integrar el públic en la seva actuació, a interpel·lar-lo perquè formi part de l'espectacle.

Entre aquest públic figura el que ens explica la història: un jutge de professió que, assegut sol en una taula del fons, va prenent alguna nota del que sent mentre procura defugir el contacte visual amb el còmic. Ell és qui ens explica la història. A poques pàgines de l'inici ens explicarà per què és allà. Dóvale li va trucar per telèfon uns dies abans de l'actuació per demanar-li que hi assistís, en record de l'amistat que van mantenir en l'adolescència. El fet que el jutge, al principi de la seva conversa, ni tan sols recordi aquella amistat remota, comença a emmarcar el context temàtic, la verdadera càrrega de profunditat de la novel·la, que té a veure amb un dels grans temes de la literatura de sempre: la relació entre identitat i memòria, entre oblit i reconstrucció, entre el succés i el seu relat.

Dóvale compleix amb la seva missió: parla i parla sense parar, amb aquest lligam característic dels humoristes, que només és capritxós en aparença. Entre un acudit i el següent, entre una provocació i una altra, va avançant la història que ens vol explicar (a nosaltres i al jutge i a si mateix), la història d'una amistat (i una adolescència) interrompuda pel barroer anunci incomplet d'una mort pròxima. Ens està explicant una història que no detallarem aquí per no contrarestar una de les més grans de Grossman: la distribució de la informació, la gestió de les expectatives, l'in crescendo subtil amb què se'ns ageganta la novel·la a mesura que avança.

ESCOLTAR FA MAL / Diguem només que Dóvale es deixa portar pel seu relat fins al punt que no li importa incomodar el públic. Alguns dels presents s'aixequen indignats i abandonen la sala. Per cada un, Dóvale dibuixa una ratlla a la paret, en una espècie de compte enrere explosiu, com si ens estigués dient que com més s'acosti un relat al nucli de la veritat, menys gent estarà disposada a escoltar-lo. O potser el que se'ns diu, en paraules de Dóvale, és que una vegada explicada la nostra història el que queda de nosaltres és com les serradures que queden a terra després de talar un arbre. Aplaudim, encara que faci mal.

3GRAN CABARET / GRAN CABARET

David Grossman

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Trad. Roser Lluch / Ana María Bejarano  Edicions 62 / Lumen.

190 / 236 pàg. 17,90 €